Els somriures que tiraven a rialla dels polítics que signaven o donaven a conèixer que no sols es feien trons de la llengua pròpia d’aquestes Illes, que no és altra que la catalana, sinó que decretarien amb mà de ferro –els entusiasma la bravura- en contra seva i dels drets inherents dels catalanoparlants, evidencien, al
tot de cossos vessant bellesa dansant en un abocador incontrolat de porqueria entre rates afamegades i ferralla reclamant l’òxid recercant l’alegria fera del que ja no és ni té espera del que abandona la certesa del que crida els rosegadors com si la mort tingués memòria
La mà esquerra ho serà tota la vida, per molt que passis el seu braç damunt el dret i la giris perquè el palmell estigui com el de la dreta. Ho veus? Així no pots fer res. Qui m’alliçona d’aquesta manera és el meu preceptor menor que, avui especialment, té ben vives les pensades. D’acord
Dia 15 de maig de 2008 -ja fa quinze anys!- es va obrir Can Alcover, l’espai de cultura i la seu institucional de l’Obra Cultural Balear, i vaig tenir l’honor de ser, aleshores, el president de l’entitat. D’aleshores ençà s’ha convertit en un centre difusor tant de cultura com d’activisme de primeríssim ordre tant de
No cal esperar ni el pacte de la sucursal del PP a les Illes Balears amb la delegació provincial del partit ultramuntà, ni a la formació del Govern que presidirà Marga[lida] Prohens per saber que la cultura pròpia, que no és altra que la catalana, i la llengua amb la que s’expressa, el català, patiran
És, certament, una batallonada, pròpia d’insípid contemplatiu de panfonteta que no hauria de dir ni que fos per decòrum, però no la puc espantar, com als moscards –n’hi ha qualcun que fa prop d’un dit, més elefant que tigre- que s’han proposat que embogeixi: el món és una gran comèdia interpretada per actrius i actors
Els meus preceptors han acomiadat el curs, avui, al poliesportiu de Cas Concos del Cavaller. Pel dia, l’hora i el goig de la festa s’ha convertit en una mena de preàmbul de la revetlla de sant Joan. La seva escola, el CEIP Migjorn d’aquest llogaret felanitxer, per les seves dimensions i projecte educatiu, és més
no en dirà res ningú de l’agror del cafè a l’alba del capvespre ni de l’anar convuls de l’ocell sense plomes caigut de la niera no s’escriurà a cap crònica l’audàcia de l’au que sap que finirà ni la ranera fosca de qui vetlla l’albada per escanyar l’espera
A poc d’entrar l’estiu meteorològic, les ombres ja van molt cercades, com tota mena de repel·lents o executors de moscards, casolans o processats que tenen l’afegit nefand de fer mal i no sols a l’aire. Els corrents ens duen pols africana en suspensió –d’Àfrica només ens arriben dissorts, ai las!, de les quals nosaltres en
El PP ha atorgat la presidència del Parlament de les Illes Balears a un misògin, negacionista del canvi climàtic i de la violència masclista, xenòfob, LGTBIfòbic i catalanofòbic. No cal dir-ne el nom perquè just amb aquest parell –mallorquí- de caires del seu tarannà expressats en les xarxes socials no el puc considerar mai Molt
La calor ja demana aigua i mentre faig el primer tassó tombant l’horabaixa pens en una mena d’acudit gens edificant –qui, de jove, m’ho contà donava la referència per ben certa i n’aventurava amb la boca petita el nom perquè no n’estava segur- d’un metge molt reputat durant el franquisme que sostenia que el millor
Bombar vol dir treure o transportar amb una bomba o fer que una superfície prengui una curvatura anàloga a la d’una bomba o volta. Per això d’inflar també significa envanir-se. I també suspendre un examen. I per trapelleria de la llengua, “que el bombin” és una expressió emprada per a engegar algú. De l’espectacle grotesc
el zumzeig de les abelles desconcerta la claror que no sap si ha de quedar o deixar pas al capvespre s’enfila la quietud per les cames de la tarda omplint de calfreds la pell sedosa de l’equilibri s’agreuja el somrís del vell en repassar el que escriu com si no haguessin passat dos segles del
Veure el parc infantil buit el fer amb una intensitat que el sorprèn i no l’atenua gens tenir present que les criatures de la vila, els usuaris de l’espai de trespol verd artificial, en aquella hora matinera, són a l’escola. No pot deixar de pensar que tanta quietud i silenci, tanta evidència de solitud, augura
Jordi Porta, que partí ahir, era un home bo, ferm, molt ferm en el treball per tot allò que ens fa ser més Països Catalans en tots els sentits i àmbits. Era home de coratge i d’encoratjament constant a la societat civil perquè mai no abandoni la mobilització per aconseguir la dignificació nacional. Era un