marginàlies

A poc d’entrar l’estiu meteorològic, les ombres ja van molt cercades, com tota mena de repel·lents o executors de moscards, casolans o processats que tenen l’afegit nefand de fer mal i no sols a l’aire. Els corrents ens duen pols africana en suspensió –d’Àfrica només ens arriben dissorts, ai las!, de les quals nosaltres en som responsables- que ens agreuja l’alenada i ens embroma els panorames que ens afermen. De fet, sembla que tot allò que veim una mica lluny és com si ho veiéssim amb una calça davant els ulls. És ben ver que mai no ho tenim bé.

Sí, estrictament encara no és aquí l’estiu i l’arxipèlag del nostre patir constant ja és a punt del col·lapse, a punt de vessar de gent i d’emprenyadures; de mala lleteta i de tota mena d’excessos i cap d’ells de bellesa. I a això no ho fa dir la turismofòbia que s’han inventat els que ho neguen tot –en tots els sentits del verb negar- simplement per poder accedir al diner fàcil i omplir-se les butxaques d’usura i xavalla. Ho diu i en fa el relat precís recórrer l’illa, les illes nostres, observant-ho tot amb el deteniment que requereix el sentit més crític que és l´’unic que mena al sentit comú.

La suor enganxa la roba i la converteix en quelcom semblant a la tortura, o si més no en una molèstia desvetlladora d’ira i de l’estar mal a plaer. I l’aire arenós no fa més que agreujar la incomoditat que crida els renecs. Com el president del Parlament de les Illes Balears, del partit  feixista, que, des de dins, vol fer volar les institucions pròpies. Vol tornar al centralisme de Franco, a El Pardo i a venerar el braç incorrupte de santa Teresa. I encara no ha començat l’estiu…