marginàlies

Jordi Porta, que partí ahir, era un home bo, ferm, molt ferm en el treball per tot allò que ens fa ser més Països Catalans en tots els sentits i àmbits. Era home de coratge i d’encoratjament constant a la societat civil perquè mai no abandoni la mobilització per aconseguir la dignificació nacional. Era un home molt feiner, feineríssim!, en la seva dedicació patriòtica il·limitada i extremadament generosa caracteritzada pel seny i la prudència que sempre avança i mai no claudica.

Quan el 2002 va ser elegit president d’Òmnium, un dels seus objectius va ser la reactivació de la Federació Llull, entitat que es va fundà al Castell de Bellver de Palma el 23 de juny de 1990 integrada per Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. L’objectiu de la Federació no és altre que coordinar el treball de cada una d’aquestes entitats per multiplicar la seva capacitat d’incidència a favor de la llengua i de la cultura catalanes a tot el seu territori, a la nació completa.

I sota la presidència de Jordi Porta i per tal de palesar la visió sencera de la nació, la Federació Llull, l’any 2007, engega la campanya “1714-2014. 300 anys caminant cap al futur”, presentada com un deute d’honor i com l’inici d’un nou demà dissenyat a partir de la personalitat dels nostres països, no subordinat a res ni a ningú. Del 2007 al 2014 es feren actes a Lleida (2007), Tortosa (2008), Alacant (2009), Vinaròs (2010), Girona (2011), Palma (2012), Vic (2013) i Barcelona (2014). Amb aquesta campanya es pretenia donar a conèixer els esdeveniments de la Guerra de Successió i crear distints espais de reivindicació.

És clar que aquesta campanya va constituir el pròleg a tot el que s’esdevingué políticament al Principat a partir del 2009.

En l’acte de reconeixement que la Federació Llull dedicà a Jordi Porta en ocasió del seu relleu al capdavant d’Òmnium i de la pròpia Federació, el 6 de juny de 2010 en el jardí de Can Alcover, seu de l’Obra Cultural Balear, se li demanà que els seguís de prop; que no es fes gaire lluny; que es mantingués sempre a l’abast perquè quedava molt per fer i en aquesta feinada pendent hi havíem de ser tots: els de dalt, els de baix, els estrictes i els insulars.

Ara ja no hi és però encara se’l sent. I molt.