marginàlies

Dia 15 de maig de 2008 -ja fa quinze anys!- es va obrir Can Alcover, l’espai de cultura i la seu institucional de l’Obra Cultural Balear, i vaig tenir l’honor de ser, aleshores, el president de l’entitat. D’aleshores ençà s’ha convertit en un centre difusor tant de cultura com d’activisme de primeríssim ordre tant de Palma com de la resta d’illa i, en correspondència, de les altre illes, en haver esdevingut un dels primers caps i casals de la cultura catalana a l’arxipèlag.

Avui hi he tornat, acompanyant el president Joan Miralles, convocats per la delegada de TV3  i Catalunya Ràdio a les illes, Caterina Karmany Jaume, que volia saber de primera mà  com acaràrem des de l’Obra Cultural Balear  -jo seguia sent-ne el president- l’arribada a la presidència del Govern de José Ramón Bauzá, el 2011, i les seves mesures contràries als nostres drets com a catalanoparlants i a les normes que obliguen l’administració pública de l’arxipèlag a donar a conèixer, difondre, potenciar i prestigiar la cultura i la llengua pròpies que no són altres que la catalana.

He recordat les més de deu mil al·legacions particulars a la modificació de la Llei de la Funció Pública –que fulminava, a la pràctica, el català com a llengua de l’Administració- recollides en poc més de tres setmanes arreu de l’arxipèlag entre el mes de gener i el febrer de 2012. I també les més de 50.000 persones que es manifestaren a Palma  fent un clamorós “Sí a la nostra llengua” el 25 de març de 2012, fet que la convertí en la més nombrosa organitzada mai a l’arxipèlag tenint el català com a motiu únic de mobilització.

Aquestes dues fites, promogudes i dutes a terme per l’Obra Cultural Balear, han quedat parcialment –i injustament, cal dir-ho- oblidades per la gran manifestació del 29 de setembre a favor de l’escola pública de qualitat i de totes les seves conseqüències en positiu que se’n deriven i que aconseguí reunir més de 100.000 persones a les quatre illes.

Fa 11 anys de tota aquella lluita que aconseguí fer fora el pitjor president que han tengut fins ara les Illes Balears i d’aleshores ençà s’han viscut molts de canvis a nivell social que reclamen noves estratègies per fer front a l’embat catalanofòbic que ja s’ha engegat. Tanmateix, però, la mobilització popular no s’ha de desdenyar entre d’altres raons definitives perquè ens cal veure –i fer veure!-, manifestar, copsar de forma clara que no callarem ni ens faran callar; que la resignació no hi cap en la lluita incessant per fer valer els nostres drets com a poble i com a castellanoparlants. I que l’Obra Cultural Balear, com ha fet al llarg dels seixanta anys de vida, hi ha de ser en primera línia i treballant de valent a la rereguarda.