marginàlies

La calor ja demana aigua i mentre faig el primer tassó tombant l’horabaixa pens en una mena d’acudit gens edificant –qui, de jove, m’ho contà donava la referència per ben certa i n’aventurava amb la boca petita el nom perquè no n’estava segur- d’un metge molt reputat durant el franquisme que sostenia que el millor anticonceptiu era un tassó d’aigua. La pregunta era òbvia: abans o després de fer-ho, a la qual cosa contestava enèrgicament i amb el to de màxima autoritat amb totes les matèries del món mundial que “en vez”.

Dit en castellà sona més ver, més creïble, més mesetari, més de cabdill. Ben segur que l’eminència científica sortida d’El Pardo, la residència del dictador sanguinari, allargava la zeta fins a acabar l’alè per poder fer palès que aquella manera vergonyant d’entendre el que ells –els feixistes i la cúpula eclesial catòlica- consideraven unió carnal portava incorporat el “nihil obstat”, locució amb la qual l’Església catòlica confirmava que no hi havia cap obstacle per publicar una obra perquè no sortia ni de la doctrina ni de la moral catòliques.

Tampoc no fa cap eternitat, que s’eliminà aquest control eclesial i la censura que queden abolits pel Reial Decret-Llei 24/1977, d’1 d’abril, sobre llibertat d’expressió. I, tanmateix, aquesta llibertat expressiva no valia si els impresos gràfics o sonors que contenien notícies, informacions o comentaris eren contraris a la unitat d’Espanya, constituïen demèrit o menyscabament de la Institució monàrquica o de les persones de la família reial, o que de qualsevol forma atemptessin contra el prestigi institucional i el respecte, davant l’opinió pública, de les forces armades. Només fa quaranta-sis anys, d’això, i encara tenim condemnats i presos per expressar el que senten i pensen.

I és en el tercer tassó d’aigua, que somric, però ben aviat s’estronca la gràcia tot pensat que hi ha molta de gent que enyora tant el “nihil obstat” com la dictadura. I un nombre molt alt d’aquesta gernació no ha viscut ni una cosa ni l’altra.