Per berenar, quatre albercocs del mateix albercoquer acabats de collir en terra de call vermell, cap de germà, tots amb alguna taca o piga que els personalitza -qualcun amb picada d’animal- cap amb el mateix gust encara que tots quatre comparteixen l’equilibri precís entre l’acidesa i la dolçor que et deixen la boca perfumada i
es revolten els camins per provocar la cridòria exultant de la garriga i l’espavent de les vides sense alè que s’arreceren a l’ombra de les estàtues fa escàndol la salvatgina per encobeir la veu escandalosa dels versos rebels fugits del dictat de qui mana i del carner on fa enterrar els poemes
L’ordalia era la prova que a l’edat mitjana feien els acusats, la qual servia per a determinar-ne la culpabilitat o la innocència. Tenia valor jurídic tot i la forta càrrega màgica. Es tractava de sotmetre els acusat als efectes extrems de l’aigua o del foc, principalment : si sortien més o menys indemnes o sobrevivien
Amb l’arribada del tren, a la vila s’hi instal·là el segon rellotge públic, l’únic fins aleshores era el de l’església que, coses que s’esdevenen ningú sap com, era de competència municipal la qual cosa implicava que l’encarregat per l’ajuntament de fer-ne el manteniment tenia dret de pas per dins l’església quan fos necessari fet que,
Dijous passat va ser el Corpus, antigament un dels tres dijous que brillaven més que el sol, juntament amb el Dijous sant i l’Ascensió. Era –ara se celebra en diumenge- el primer dijous que seguia al vuitè diumenge després de Pasqua i celebrava, si no vaig errat, la presència real de Jesucrist en el pa
L’estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat. D’acord amb aquesta definició, estratègicament, jo no som cap artista, ans al contrari: reconec l’objectiu que vull però a l’hora d’assolir-lo tenc tendència a tirar dret de forma immediata i ja sabem que, en moltes avinenteses, la línia recta no
bevem a glops la distància de l’oblit prenem el vas llarg i amargant de l’abandó renunciam per fàstic a tastar llibertat
Llegint les dues entrevistes fetes a Antoni Roig i Rosselló (Eivissa, 1939) i a Jaume Santandreu i Sureda (Manacor, 1938), que inclou el llibre “Déu sense armaris. Confidències de dos capellans”, a cura de Nel Martí i editat per El Tall, t’adones del patiment abissal dels homosexuals en temps de Franco, el dictador sanguinari, i
Qui se’n recorda dels porquers, dels oguers –o eguassers- o dels indioters –indiotaires per altres paratges- (Per amor de Déu, no faces / estimat meu, de porquer / ni tampoc d’endioter, / perquè són feines molt baixes)? I quines són les feines més baixes, ara? Qui són els nous i les noves porquers i porqueres,
Avui fa 125 anys que va néixer a Fuente Vaqueros, Granada, Federico García Lorca, un dels grans poetes i dramaturgs en castellà de tots els temps i que els feixistes assassinaren el 19 d’agost de 1936 a Víznar, també a Granada. García Lorca, com expressà a diverses cartes, es declarava catalanista furibund en considerar la
Reunir sense cap més pretext que el fet de compartir taula i companyia elements de quatre generacions d’una mateixa branca familiar no és bo de fer, i això que és ben gratificant i molt mediterrani; i segurament necessari. Avui ho hem fet els components d’una d’aquestes nissagues i, en aquest cas, a més, també ha
Quan els carrers, per una tempesta impròpia que ningú no esperava, es converteixen gairebé de cop en torrents i els embornals, en lloc de xuclar, escupen aigua, t’envaeix una sensació gens sorda de por i d’indefensió. I encara més quan, necessàriament, has de pujar el carrer empinat de casa i el paraigua pren consciència de
Estimar, que és cosa tan bona, no ho feim amb el cor? En canvi, envejar, per exemple, au, que ho aclaresqui qui pugui, amb quina part del cos envejam? Ben segur que amb cap, i és cosa dolenta, entre les que més. Pensar, pensar, sempre mala cosa, instrument destructor. Però cosa en què hem de
Deia que tenia la sensació d’haver cedit la seva vida als altres perquè la visquessin com volguessin, que fessin d’ella el que els plagués, desviure-la i tot si volien, que ell es deixaria fer. Semblava, deia, que anava a remolc de qualsevol insinuació, de qualsevol suggeriment, de qualsevol caprici de quisvulla. Deixar-se viure, cedir a