S’ha mort en Rafel Ramis. La desolació s’imposa. En Rafel va néixer a Bunyola el 1948 i va ser un actoràs forjat en el teatre vocacional dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Part essencial del Teatre de Bunyola (1966–1997) -que marcà fites en l’escena illenca d’aquests anys- ha pres part en un centenar
A quin ofici convoquen les campanes tan inquietes? No són de mort, tan vives; ni de goig, tan discretes
Deia que no hi feia estar de res, en aquest món ultra tècnic on una impressora 3D ja és capaç d’imprimir un bistec de vedella fet de verdures i d’altres ingredients manipulats. El basquejava haver de tenir necessàriament tant per no arribar a res –ni a ser res més que fragilitats perennes- i veure quin
L’estiu segueix impertèrrit. La tardor era una estació, desconeguda per als més joves, falsament malenconiosa que s’assimilava a la decadència, pròpia d’esperits lànguids i propensos a fer versos amb no gaire fortuna contemplant la fulgor dels ocres. L’estiu s’imposa des del maig i amb ell legislen els moscards i les moscardes, veritables monstres –per diminuts
A Les Landes i a finals del segle XIX centra Franck Bouysse la novel·la coral “Nascut de cap dona”, en traducció d’Anna Casassas Figueras i edició del Periscopi. Un temps, a Les Landes i arreu on, com indica una de les veus, “el pitjor de tot no era morir, sinó perdre tota raó per morir”;
Onejant a tots els palaus, la felicitat de les manilles. Sobre la taula del legislador, la violència de la memòria. D’estora a totes les comandàncies, el cuir de la justícia.
Avui és un d’aquests dies dedicats que val molt la pena atendre, el Dia Mundial de la Salut Mental, per una raó definitiva: perquè les persones que pateixen alguna malaltia mental es veuen abocades a un món on la incomprensió, el rebuig i la negligència hi són ben presents; com si la malaltia posàs en
Els estralls que provoquen les drogodependències no sols afecten qui n’és la víctima, sinó tot el seu entorn. Ho saben prou bé aquelles persones que n’han pagat prou altament les conseqüències i ho podran saber els qui llegeixin “Els dies bons”, d’Aina Fullana Llull, Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa 2021, editat per Bromera.
Qui no deleja el goig d’allò que és ben efímer, o el tremor del desig i el do de les orquídies, o el pensar de qui et pensa?
Reconec que em criden molt l’atenció els dies internacionals o mundials. N’hi ha, evidentment, que tenen tot el sentit perquè criden l’atenció sobre un fet, una causa, un problema que ens ateny a tots i sobre el qual pensar-hi. N’hi ha d’altres, però, molt més que sorprenents. Sense anar més lluny, avui se celebra el
Avui capvespre, a les set, a l’Estació Intermodal de Palma, una senyora molt atentament i educada m’ha dit que “Venes d’aram” li havia agradat molt, que havia passat gust de llegir-la tant per la història que cont com per la manera que ho faig. En aquells moments atenia un missatge telefònic i entre això i
Qui té por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta? Qui té por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres? Qui té por al foc i al dubte,
El meu preceptor major avui fa nou anys. Nou anys de robar cors i de lliçons magistrals de com acarar la vida i de com posar-hi allò que troba que hi falta a força d’estudi, dedicació i perseverança. Nou anys de consciència i justícia primes, de solidaritat altament compromesa i de no témer gens les
El carrer és molt vell, per ventura el més ancià de la vila, i no sap a quants veïns o passejants ha donat pas d’ençà que és carrer. I els que hi passen tampoc no es volen entretenir a atendre rucades com aquesta. I per ventura seria alliçonador saber quin afecte fa el panorama que
La llum crepuscular dels diumenges és diferent a totes les altres. I més encara les tardorals. Té molt de cloenda, de final, i per això sembla com si no volgués apagar-se, com una criatura que es rebel·la a fer el que no li plau. Les presses s’atabalen. Els carrers i tot llangueixen i els vilatans