marginàlies

La llum crepuscular dels diumenges és diferent a totes les altres. I més encara les tardorals. Té molt de cloenda, de final, i per això sembla com si no volgués apagar-se, com una criatura que es rebel·la a fer el que no li plau. Les presses s’atabalen. Els carrers i tot llangueixen i els vilatans callen com si ja ho haguessin dit tot. El silenci que sermoneja sembla cansat, una lassitud que demana música i no precisament melancòlica. És la llum dels instants que queden, que marquen, que no consenten l’oblit. La llum que, tanmateix, aferma.