marginàlies

A Les Landes i a finals del segle XIX centra Franck Bouysse la novel·la coral “Nascut de cap dona”, en traducció d’Anna Casassas Figueras i edició del Periscopi.

Un temps, a Les Landes i arreu on, com indica una de les veus, “el pitjor de tot no era morir, sinó perdre tota raó per morir”; on la crueltat regia les relacions entre els senyors o amos de la terra i les persones que hi treballaven per ells, tractades com els pitjors dels seus animals domèstics. Un temps no tan llunyà, tanmateix, en què els miserables coneixien prou bé  “… el regal enverinat en què es pot convertir una vida”.

Una vida, la de llavors, en la que les dones no tenien més rol que servir el marit i tenir fills. Una altra de les veus de dona ho dirà així: “A partir d’ara, podràs tenir fills. Déu nostre Senyor ens ha creat per a això, a les dones, fer fills i quedar-nos a l’ombra”. I una altra veu, en aquest cas mascle, deixarà clar que: “És tenir, que volen els homes, en canvi les dones és poder. Nosaltres no fem res, i elles tot”.

Novel·la intensa, àgil i envescadora, que ho sap mirar tot amb força perspectiva però que quan cal es fixa en detalls que ho diran tot; que no dubta a narrar amb la màxima precisió els actes més abjectes comesos per homes bestialitzats i, a la vegada, fer parada puntosa en la resistència de la protagonista, en la seva resiliència que li permetrà poder mostrar la seva dignitat.

“Nascut de cap dona”, també és un exercici poderós a favor a de la paraula. La veu protagonista ho manifesta així: “No sé què em va passar pel cap, ni per què en aquell moment; va ser una mena de fam que no tenia res a veure amb la que tortura la panxa, no, era una altra mena de gana que no parava d’augmentar. Gana de paraules”. La paraula com a notària d’una vida vexada que té el do d’alliberar. La mateixa veu ho expressa així: “Les paraules em fan sentir diferent, tot i estar tancada en aquesta habitació. Representen l’única llibertat a la qual tinc dret, una llibertat que no em poden usurpar perquè, a part de la Génie, ningú més sap que existeixen”.

Tot un encert.