La tardor no vol venir o no la deixen arribar, qui sap. El món, l’alienament de la gent, la cobdícia i la maldat dels poderosos, i les circumstàncies tan imprevisibles com incontestables ens mantenen estacats en una perplexitat que pot acabar fent-nos tornar boiets a tots o a bona part dels sàpiens, en clara recessió
El moix el mira fix com si li volgués retreure res o l’acusàs de qualque malifeta. El mira com si se sentís el rei de la casa i li fes a saber que ell, el seu amo, a la casa, és el darrer mot del credo. És clar que no li fa por, a l’amo,
mir lluny més enllà d’aquest capvespre que es precipita i per més que ho faig no complac la mirada
El menut mira un núvol blanc sense dir res, amb cara setcienciosa. Aixeca un dit per veure si amb ell pot modificar la forma nuvolada que no arriba a ser, precisament, d’un acrocantosaure. No ho aconsegueix i mira son pare desconcertat esperant una resposta. Coi de nin, no t’escantis!, li contesta el pare.
Somniava que era a un ball de cort del XVIII i mentre ballava -no ha vist amb qui-, ho observava tot i es deia que havia de fer tots els esforços possibles per recordar la somniada i descriure-la amb tot de detalls just despertar-se. Fins i tot ha cregut que sortia del somni perquè un
cap lletra cap boca cap sòl de vent cap paraula un esquit de saliva la porta que es tanca
Deia que admirava Fellini, encara que no n’acabàs d’entendre cap de les seves pel·lícules, i que en veure “L’any passat a Mariendbad”, de Resnais, havia comprovat que jugar amb el temps és una aventura que sempre acaba bé. I que no es moriria sense haver coreografiat el que li despertava Bach encara que fos incapaç
Avui, entre d’altres, se celebra el Dia Internacional de les Biblioteques, uns espais que han de seguir sent dipòsits permanents de coneixement, de bellesa i de llibertat, raó per la qual ens convé cuidar-los extremadament perquè ens preservin de la barbàrie que, com més va, més i millor es rearma. Els llibres, i la conseqüent
Rellegir m’agrada i hi procur dedicar temps, malauradament sempre breu. Avui he tornat al poemari de Víctor Gayà “Porta trencada”, el número 7 de la col·lecció La Fosca, de Lleonard Muntaner editor. Un text que em va tocar de veres i que, atzarosament, vaig comprar dia 24 de maig de 2011, dies després que la
La terra acabada de llaurar reclama la contemplació i l’olor que desprèn accentua encara més la suggestió que transmet. Hom diria que agraeix i tot la llaurada, la terra, com si sortís d’una excessiva letargia i a la fi pogués alliberar sentors i planys; com si la crosta provocada pel sol rabent l l’hagués condemnat
Són pinces, agulles, o gafes, objectes molt útils i que ben pocs admiren. Per a mi són gafes d’estendre roba des que era molt criatura i de sempre m’han admirat, no sé exactament per a quina estranya raó. Amb gafes hi he fet marcs de fotos, armes llancívoles molt rudimentàries, falques o tascons per a
S’han trobat les restes d’Aurora Picornell, la sindicalista que els feixistes mataren quan només tenia 24 anys la vigília dels Reis de 1937, al cementiri manacorí de Son Coletes. Tres trets al cap. A la fossa comuna, entre les restes, una ploma estilogràfica suposadament seva. S’ha trobat el cos però mai no sabrem qui l’assassinà.
La teranyina s’aprofita del ferro fragilitat efímera contra rotunditat envanida per dir que la vida pot ser una envescada
Després de fer una becaina molt reparadora es disposa a seguir llegint la novel·la dels rampins, que li diu no sap ben bé perquè, una obra de 678 pàgines on res no és el que sembla i tot el que sembla consistent es converteix en una dolça bogeria. No li agrada gaire però, estranyament, llegint-ne
En l’acte d’acomiadament de Rafel Ramis que s’ha celebrat avui horabaixa al cementiri de Bunyola, Guillem Simó i Caterina Garcies han llegit el passatge de “Siau benvingut” que més agradava a en Rafel, una obra que interpretà en dues ocasions, la darrera la tardor del 2011, juntament amb Santi Pons, en el Teatre Principal de