marginàlies

L’estiu segueix impertèrrit. La tardor era una estació, desconeguda per als més joves, falsament malenconiosa que s’assimilava a la decadència, pròpia d’esperits lànguids i propensos a fer versos amb no gaire fortuna contemplant la fulgor dels ocres. L’estiu s’imposa des del maig i amb ell legislen els moscards i les moscardes, veritables monstres –per diminuts que siguin- que criden l’exasperació i  la histèria. Estic per dir que han acabat amb els dragons, els seus primers depredadors. Se n’han vist ben pocs, de llangardaixos, enguany, almenys per on me moc.

Les moscardes segueixen torturant-me, per tant que ningú no em digui que ja som a la tardor. Em vigilen i em sotgen, aquestes bèsties, i quan surt al corral per regar els cossiols o desar les plantes, m’ataquen. Estic per dir que sent el crit d’atac de la moscarda en cap. I com  que saben que no m’agrada fer les feines a mitges, es prenen tot el temps del món per marcar-me les parts del cos destapades. I estic ben segur que n’hi ha que repeteixen la picada i que, de tant plenes de sang, no poden reprendre el vol. En entrar altre cop a la casa, si seguia les picades, com els dibuixos amagats, apareixeria la cara de la moscarda major traient-me la llengua.

Avui dematí, feinejant, fruïa de sentir música que embolcallava el silenci que tant freturam, i em sentia pletòric. He estat unes hores sense dir cap paraula fins que m’ha calgut anar al corral. He sortit confiat per fer-me amb dues fulles del llorer, sense pensar gens en les bèsties àvides de sang, i m’he entretingut mirant com van les plantes. I en plena contemplació he sentit la primera picor intensa al ventre de la cama dreta i he sortit del silenci benèvol amb un renec gruixat que ha fet lladrar el ca del veí. A casa, ja eren més de cinc els punts de picor i a l’instant més de sis faves senyorials m’ha retornat al desesper i a la ràbia.

Ja veig que els moscards s’habituaran al fred just per veure’m encolerit.