marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de gener de 2022
0 comentaris

INSCRIT EN UN BREU INSTANT EN LA DURADA DEL MÓN

El mes de maig de 1937, el llibreter  Edmon Charlot edità a l’Alger el primer llibre d’Albert Camus, “L’envers et l’endroit”, el conjunt de cinc assaig –com els considerava l’autor- de marcat caràcter autobiogràfic. Fins al 1958, un any després d’haver estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, no va ser reeditat amb un prefaci en el que Camus manifesta que “els meus errors, les meves ignoràncies i les meves fidelitats m’han acabat portant sempre cap al vell camí que vaig començar a obrir amb “El revers i l’anvers”, del qual podem apreciar les traces en tot el que he fet posteriorment i sobre el qual, per exemple, cert matins d’Alger, encara camino amb l’embriaguesa lleus d’aleshores”.

Ara, Lleonard Muntaner, editor, presenta la traducció al català d’aquest text, “El revers i l’anvers”, feta per Pol Guerrero Alonso i Manuel Guerrero Brullet, que també signa el pròleg, i amb epíleg de Marina Garcés.

Albert Camus diu que, en els anys que començava a escriure, “la pobresa, d’entrada, mai no ha estat una desgràcia per a mi: la llum hi propagava les seves riqueses. Fins i tot il·luminava les meves revoltes”. I també que “la felicitat burgesa m’avorreix i m’espanta”. I a “Entre sí i no”, el segon replà d’aquesta obra: “Hi ha solitud en la pobresa, però és una solitud que retorna el preu de cada cosa”. El sol, la llum, la mar, elements que seran ben presents en tot el que va dir i escriure.

Per als illencs aquest text té un interès addicional, i és que presenta “Amor de viure”, les impressions d’una estada a Palma i a Eivissa. Curiosament, en aquesta eixida, Albert Camus no anà a Menorca, d’on era la seva padrina Catalina Maria Cardona, nascuda a Sant Lluís el 1857. El 1874 es casa amb Étienne Sintès i al 1882 tingueren Catherine Hélène Sintès, mare d’Albert.

Camus quedà meravellat del claustre de Sant Francesc, de Palma, i en veure com una dona treia aigua de la cisterna diu: “Allà estava tot el meu amor de viure: sentir una passió silenciosa per allò que pot esvair-se, una amargor sota una flama. Cada dia, sortia d’aquell claustre com alliberat de mi mateix, inscrit en un breu instant en la durada de món. […] No hi ha amor de viure sense desesperació de viure”.

I el final de les impressions: “Petit pou del claustre de Sant Francesc, hi veia passar estols de coloms i oblidava la meva set. Però sempre arribava el moment en què la set renaixia”.

Extraordinari.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.