marginàlies

En el Teatre Principal de Palma acaben de lliurar-se els Premis Ciutat de Palma, que enguany celebren la seixanta-setena edició, si no vaig errat. Un espectacle -més que no una gala- en la que la mar n’ha estat el nucli i el fil conductor; una mar, la mar entre terres, la mar nostra, ara mateix molt més fossa comuna que no pont. Una Mediterrània que hem obligat a ser esfondradora de cultures quan fins ara n’havia estat paridora. Una mar, en definitiva, que maltractam amb tanta fúria que l’abocam a la vorera de l’anorreament.

Dels onze premis: investigació, novel·la, arts visuals, còmic, música, patrimoni gastronòmic, audiovisual, arts escèniques, periodisme, arquitectura i poesia, se n’han lliurat deu, ja que el de patrimoni gastronòmic ha restat desert.

De tots, tiraré cap a les lletres i en diré la novel·la guanyadora, “De tots els verins, el secret et donaré”, de Toni Arencón Arias, i el de poesia, “Planeta latent”, d’Elm Puig.

Tant el regidor de Cultura i Serveis Socials, Antoni Noguera, com el batle, José Hila, han parlat de la força transformadora de la cultura, de la necessitat apressant de potenciar la creativitat que ens permetrà sortir enfortits de totes les crisis i, sobretot, de la generada per la COVID. Són desitjos redundants -encara que siguin indiscutiblement sentits, és clar- car a la cultura li costa fer-se lloc en unes línies polítiques que, en general, acaben tractant-la estugosament.