Makar Dévuixkin, el personatge de “Pobres”, de Fiódor Dostoievski, acaba el breu relat de la mort del fill petit dels Gorxkov, que malviuen amuntegats en una casa d’hostes, d’aquesta escruixidora manera: “La filla petita, la nena, està repenjada al taüt, pobrissona, i se la veu tan trista i encaboriada! A mi, Vàrenka, no m’agrada gens que una criatura tingui cabòries. No m’agrada veure-ho! Té una nina de drap a la vora, a terra, i no hi juga. Té un ditet als llavis. S’està allà, dreta, sense bellugar-se. La dispesera li ha donat un caramel; l’ha agafat, però no se l’ha menjat. Què trist, oi, Vàrenka?”.
No ens hi cap, dins el nostre cap alienadorament conformat, fer-nos a la idea de veure, avui, una imatge com la que ens descriu Dostoievski, la d’una criatura vora el taüt d’un germà, entre d’altres raons perquè, vencent les nombroses morts infantils de temps enrere, hem allunyat com més millor la mort dels infants.
I m’hi ha fet pensar una altra mort, la de la tia Maria, que morí anit a 90 anys. Un any després d’acabada la Guerra de Franco, a ca la tia, germana de mon pare, eren 8 germans i els padrins, i entre el germà major i el caganius hi havia 13 anys. La fam, aleshores –el padrí era ataconador- no era cap fantasma, precisament, i la mortaldat infantil feia estralls. I, a sobre, un poder local gairebé feudal i un estatal de feixista per amunt. Per això i per allò, l’enterrament d’infants en taüts blancs era un esdeveniment quotidià, raó per la qual les criatures d’aleshores s’acaraven a la mort sense cap preàmbul, de la forma més cruel. De fet, s’acararen a la vida quan ho mol gairebé tot amb una força descomunal i a la fi dels seus dies s’han mirat la nostra acomodació capbuit amb un sarcasme que desconeixien.
“Pobres”, de Fiódor Dostoievski, traduït per Miquel Cabal Guarro, ha estat editat per Cal Carré. Editorial Artesana, de Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!