Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint, a seguir torturant-se, com si la lectura d’allò que titllava de brutor, de llimac literari, calgués per curar qui sap quina malura de lletra que l’havia intoxicat. I encara es sorprengué més el que escrigué seguint el dictat de l’esma borratxa al final de capítol setè, a la pàgina 173:
L’espill no reconeix
el meu nu poruc.
Cap cor no em crida i
si qualcú em digués,
em desballestaria.
La boca exhausta
em cava la fossa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!