marginàlies

Dues claus que han perdut el pany i que no saben on han d’escondir la seva inutilitat vergonyant. Una xicra amb l’ansa trencada que desafia la fugacitat imposada als estris que contraforten la confortabilitat de l’adotzenament. Dit de passada, la lectura atenta dels seus pòsits precisarien el tarannà de qui acaba de beure-hi el darrer cafè del dia que malviu ocupant les golfes del somieig incontinent. Mig paquet de galetes d’oli que presumeixen de ser les que segueixen la fórmula més antiga conservada. Dos bolígrafs negres, dos de blaus, tres de vermells i dos llapis que descansen com els moixos, un a cada balancí, i enyoren ballar incansables sobre el paper que ara els és negat. Dos telèfons mòbils que es queixen que no els treuen  el suc que ja els vessa i per això es rebel·len, i ara van i suara s’estronca la seva imprescindibilitat. Quatre llibres, dos de llegits, un d’ells que parla de l’Illa dels Odiats i dels seus habitants singulars que han perdut el cap però no l’estimera, que voldrien ser al lloc que els pertoca a la biblioteca i no entre andròmines i objectes que sollen i ulratgen les vides i els fets que contenen. Una bufanda de tons obscurs que té tants d’anys que creu que viu i que emmagatzema tot el que deixa traspuar qui la porta, fredolic de mena i massa donat al fantasieig i al silenci que emmordassa. L’ordinador portàtil que comença a ranquejar per edat i ús, i qui el fa anar insegurament, dubitatiu, amb un tremolor gairebé imperceptible per tot el que sent i no es vol manifestar. Tot això sobre una taula amb braser de cent deu centímetres de diàmetre que emparen l’instant que cau en una hora en punt i de puntes, sense fer estrèpit.