marginàlies

Darrere el somni de vels negres sobre
cadires plegadisses, el desig
mai no acomplert d’olorar una rosa
acabat el son per calmar el dia.
I la certesa que si descobreix,
algun cop, el jardí, s’acoparan
per sempre el ventre i les flors del plaer.
I la lamentació que ningú
no guiï la ceguesa pel bosc fosc
que genera el terror a les paraules.
I l’antull de veure la terra encesa,
l’únic panorama que el fa glatir.