Per ventura n’hi ha que voldrien acaramullar les històries dels dies de l’any que acaba, de la mateixa manera que acaramullam els llibres que ja no caben als prestatges o, un temps, els diaris en paper i els rebuts del banc. I tot per formar innocentment una pila d’històries per corregir i passar en net.
Sí, fidel servent del joc i de la màgia, de l’observació entre múrria i canalla, fenyedor de la ironia, de la veu, de les paraules, dels colors i de la matèria en eterna transformació. Caminant esforçat de totes les vies per crear, per expressar, per dir allò que costa de dir però que cal que
Ahir va fer 93 anys del naixement de Màrius Sampere. Me n’assabent avui, precisament després de consultar uns versos del seu poemari “L’estació dels espiadimonis” que l’any 2010 presentà Lleonard Muntaner editor. Una altra lectura que hi feia referencia m’hi ha duit i cercant una dada complementària he sabut que ahir hagués fet noranta-tres anys.
Cap finestra no s’obre a cap mare, sols als trens que mai no aixequen pols i a l’olor punyent de la desídia. El sol, ensems, no ens estalvia la nit ni el silenci dels ocells, emperò sap bé que la negror mai de mai no apagarà la llum que reclama ales i veus que veuen
Gerard Segalelli va néixer a Parma el 1240, de nissaga humil. Als 20 anys no va ser admès a l’orde franciscana perquè consideraren els seus capitosts que estava boig i tanmateix va voler fer com Francesc d’Assís: va vendre l’única possessió que tenia, distribuí entre els pobles els guanys de la transacció i a partir
Encetar els mots que esperen amb el silenci per escut. Prendre’n el bessó i posat a frec de llavis maleir la veu que calla i l’espatlla que defuig les ales. Prendre fang i amb l’alè tebi formar la boca que ha de dir el nom que hom espera des que el temps s’encarnà en la
No sé pe rquè, el dia de Nadal em convida a recordar altres nadals, sense que em faci mal, per això. I no és conseqüència de ser gran: de sempre, per mi, Nadal és tornar a qualsevol altre Nadal. Sobretot a l’hora de donar-nos els molts d’anys: cada Nadal comporta alguna pèrdua i gairebé sempre
No deixa de ser alliçonador que a la catalanoparla celebrem una nit com la d’avui, en la que es festeja el naixement de Jesús de Natzaret, amb el cant de la sibil·la, que ens recorda i es recrea en la parusía, el judici final i els turments dels que acabaran a l’infern. Com si diguéssim:
Els meus preceptors m’han ajudat a fer el dinar, avui, que no era gens complicat, d’altra banda: un pollastre al forn amb patates fregides. Era la primera vegada que ho feien, això de fer d’ajudants de cuina, i s’han divertit, sobretot. Hem salpebrat els quatre trossos del pollastre; hem sucat les dues llimones que hem
Com cada any per aquestes dates i des de fa una vintena d’anys, ASAJA (Associació Agrària de Joves Agricultors) ha aportat unes 9 tones de productes del camp mallorquí a més de peix fresc i peces de carn a Can Gazà, que repartirà aquest important recapte entre les associacions: Tardor i El Refugi, que ofereixen
no tenc res i tot us ho don generosament els mots que em defensen el llit ensangonat la fam insaciable de la volença us ho don tot perquè no tenc res ni res no vull si no és terra per sentir els peus del crit o mar per fer-hi ballar el desig de ser-ho tot
La catifa de núvols mai no serà el matalàs dels somnis ni la caixa forta de la misericòrdia. Els somnis mai no seran res més del que són: un desig ocult que s’amaga de la llum, que es preserva de la materialitat que esclavitza. Entren en els cossos com la paraula, desafiant la cruesa de
Ocupar la línia que marca el foc quan en converteix en fum o formar part de la memòria de l’aigua. Saber desballestar l’anhedonia i, ensems, ser el desbrossador diligent de l’apatia de qui pot enjogassar la rutina de l’avorriment. Sentir l’olor ardentment neta del cos en desig, de la carn que es vol exposar a
Els atacs al català -als catalanoparlants, evidentment- afecten tots els que el parlam. I el català es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sentint l’alè de l’Alguer, una frase que, per molt que sembli rància i esquinçada, segueix expressant clarament i precisa els límits de la nostra lluita. Dic això perquè
Ser dona i fer-se escoltar en el ball permanentment mascle de la França del mil set-cents té molt més que mèrit. Émilie de Breteuil, marquesa de Châtelet, ho aconseguí. Encetada la desena d’anys coneixia perfectament cinc idiomes i abans de fer el vint publicava en francès obres teatrals i filosòfiques gregues. Cert que va rebre