marginàlies

Ser dona i fer-se escoltar en el ball permanentment mascle de la França del mil set-cents té molt més que mèrit. Émilie de Breteuil, marquesa de Châtelet, ho aconseguí. Encetada la desena d’anys coneixia perfectament cinc idiomes i abans de fer el vint publicava en francès obres teatrals i filosòfiques gregues. Cert que va rebre una educació exquisida, gens normal fins i tot en els altíssims ambients parisencs, en matemàtiques, literatura i ciències. A més, sabia tocar notablement el clavicèmbal i cantava molt dignament òperes.

Fascinada per Descartes, s’interessà també per l’obra d’Isaac Newton i Richelieu l’encoratjà a estudiar matemàtica a nivells superiors per poder seguir les seves teories. A Newton, traduint al francès la seva obra capital, “Philosophiæ naturalis principia mathematica”, el divulgà a França. És autora de Institutions de Physique, del 1740, obra capital que 150 anys més tard prengué més força encara amb Albert Einstein i la seva famosa equació en reconèixer que havia estudiat a fons l’obra d’Émilie. També és autora de l’obra “Discurs sobre la felicitat” en la que afirma que el desig de saber era molt necessari per a les dones per aconseguir ser felices.

En morir, Voltaire, que havia estat amant seu, digué: “J’ai perdu un ami de vingt-cinq années, un grand homme qui n’avait de défaut que d’être femme [!], et que tout Paris regrette et honore. On ne lui a pas peut-être rendu justice pendant sa vie”. Havia perdut un amic des de feia vint-i-cinc anys, un gran home, emfasitza, que “només tenia una culpa, ser dona”.

Émile de Breteuil per sempre. Avui fa 315 anys que va néixer.