marginàlies

Ahir va fer 93 anys del naixement de Màrius Sampere. Me n’assabent avui, precisament després de consultar uns versos del seu poemari “L’estació dels espiadimonis” que l’any 2010 presentà Lleonard Muntaner editor. Una altra lectura que hi feia referencia m’hi ha duit i cercant una dada complementària he sabut que ahir hagués fet noranta-tres anys.

El poema consultat és molt seu, vull dir molt samperenià. El marcà com a “Breument” i diu:

Breument l’eternitat, llargs són els dits,
les trenes i el dolor. Sense gruix,
el temps i el paper
d’embolicar.

Plaer?, sempre orgasme
interromput. És llei de Déu
tallar el respir. Només perdura
la desfiguració.

Per això l’arruga, la fugida
de la bellesa
cap a l’amagatall. Ens sentim
molt més segurs
al final de les llàgrimes.