marginàlies

Per ventura n’hi ha que voldrien acaramullar les històries dels dies de l’any que acaba, de la mateixa manera que acaramullam els llibres que ja no caben als prestatges o, un temps, els diaris en paper i els rebuts del banc. I tot per formar innocentment una pila d’històries per corregir i passar en net. Com qui vol envasar els instants benèvols que ben aviat es faran fonedissos i acabaran ningú sap on.

Els informatius ja tenen preparats els resums que es poden condensar en dues paraules: estretors i pandèmia. Hem anat i anam estrets de cèntims, de llibertats i de drets; estrets de mirada, de pit i de bellesa, d’art i de revoltes. I seguim anant pandèmicament de gambirot, en mans d’un ésser molt viu que ens ha aculat de bon de veres.

Allò bo, que també ha passat -ni que sigui epidèrmicament- amb la discreció dels bandejats no vol sortir de la recambra o de la rebotiga de la memòria per por de macular-se amb tanta xerinola i brindis a la boira, que tampoc no es vol perdre l’esdeveniment global que no té empena, per molt que ens creguem que la nit del darrer dia de l’any i la primera albada del nou tots tenim més ull que un covo d’alatxa.