marginàlies

Els meus preceptors m’han ajudat a fer el dinar, avui, que no era gens complicat, d’altra banda: un pollastre al forn amb patates fregides. Era la primera vegada que ho feien, això de fer d’ajudants de cuina, i s’han divertit, sobretot.

Hem salpebrat els quatre trossos del pollastre; hem sucat les dues llimones que hem anat a cercar a la llimonera de la carrera; i una mandarina, també; i hem regat els talls de carn amb un raig d’oli d’oliva. Òbviament que m’han demanat per què hi posava cada condiment, sobretot el toc de mel. Tanmateix m’han deixat sol amb les explicacions: els feia més ganes  veure com s’enfornava el pollastre, a quina temperatura i per quin temps. Adesiara, mentre s’anava fent, interrompien el joc de màgia i es plantaven davant el forn com si allí s’hi obrés un prodigi que ells havien contribuït a afaiçonar.

A l’hora de dinar han fet a saber orgullosament a sa mare que m’havien ajudat a fer-lo, per la qual cosa l’àpat prenia la forma d’ofrena fruit del seu esforç. I quan l’han tastat han exclamat que ens havia sortit boníssim.

No ha estat cap master class, és clar, ni hem volgut assemblar-nos gens al  programa infantil de cuina –al cap i a la fi havíem preparat de la manera més senzilla possible un pollastre per fer-se al forn- però les lliçons que n’hem tret han estat molt més espectaculars. Sobretot quan el preceptor menor ha comprovat que els ganivets són tan determinats que mereixen un respecte m0lt més que feridor.