marginàlies

En ser al cap de la costa que du a la plaça veus que un cotxe vermell aparca sense presses, que és molt dematí i res ni ningú no acuita en aquestes hores. Com més t’hi atanses, sents més clara la cançó «Batiscafo katiuscas», d’Antònia Font, –Retxes de sol travessen blaus marins, / ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, / que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina / i canten ses balenes a 30.000 quilòmetres d’aquí– i et sorprèn tant com t’agrada rebre un bon dia com aquest; que algú segueixi escoltant o sentint cançons que amb el temps han tornat arbres, com més grans, més ombra. I alenteixes el pas per sentir com més estona millor la melodia que tresca per les teves zones afòtiques. No veus qui mena el cotxe ni tens cap intenció d’esbrinar-ho. L’automòbil està ben aparcat però no en surt ningú, com si el conductor o conductora s’hagués adonat que et plau sentir la cançó i la deixa sonar fins que ja no la sentis. O bé és ell o ella, qui mena el cotxe, penses tu, que vol que la cançó acabi per no interrompre aquesta estona que plau especialment. I sents que la cançó s’esforça perquè recordis quelcom que no arriba, que no s’expressa, que ni s’afua als hams que has tirat a la memòria on hi canten poc les sirenes. I és en voltar el cantó, quan la cançó ja declina, que veus algú amb un embalum al coll que camina pesadament i et demanes què deu dur i cap on va, i per què, la seva silueta embromada et fa pensar en el cap de l’hipopòtam blavós que mira amb ulls de gasa i que presideix la portada del compacte d’Antònia Font. I és quan et demanes si no hi durà el científic Yuri Puscas, que bé mereix una entrada a la Wikipèdia.

https://www.youtube.com/watch?v=7Txi_evc5QI