marginàlies

Llegia per llegir, per fer o desfer temps, sense esperar cap recompensa, comptant amb la decepció, un llibre de versos d’un poeta primer que tanmateix no li deixava penyores i al mateix temps que llegia s’imaginava que seguia el perfil d’Àfrica des d’un mercant francès, ell, que la mar només li agradava per mirar-la de manera regular, una mena de tocar mare necessari, per perdre-hi la mirada i dipositar-hi tots els altres sentits perquè s’oxigenessin. Llegia la mort per abandonament d’un far de mar petita i les penalitats dels embarcats que frisaven de tocar port per anar al bordell i poder estar amb la puta de bellesa malalta, i no li impressionava tant com veure’s enmig de l’oceà sense res més a fer que pensar la vida, què en feia, d’ella, perdut entre els 7,8 bilions de persones que malmeten tant com poden i més el planeta. El darrer nostramo del mariner poeta vestia pulcrament de blanc sempre, estiu i hivern, amb capell canyella i bastó amb pom banyat en or, i preferia més la companyia de joves polits i perfumats, que no la ferum dels prostíbuls de la mà menor. El poeta d’ofici mariner no era cap efebus però el nostramo li digué amb els ulls entelats que en tocar port el convidava a sopar a la seva vil·la, que allí hi tenia manta llibres dels millors poetes del món, i el mariner de versos acceptà la invitació, clar, que no podia defugir de cap manera aquella invitació. Ell seguia llegint sense fer cap crida a cap vers, perquè li interessava molt més imaginar-se com queia el sol a l’oceà havent tombat la banya d’Àfrica. Llegia distretament els poemes del poeta major fins que es topa amb els versos que content la mort a trets del nostramo just baixar del vaixell. L’esperava un cotxe negre luxós i quan hi entrava se sentiren quatre esclafits i el nostramo que queia, el seu bastó amb el pom banyat en or davall el seu cos i a l’instant, un bassol de sang que espantà tothom.