El menut, en el cancell dels quatre anys, passa un guster de menjar-se el croissant acabat de fer quan el dia encara s’espavila. Diu amb cara de tenir cent anys i un dia que ha passat una nit no de “perros” –com ha sentit a dir moltes vegades arrossegant generosament les erres i les esses com si es volgués dissimular el barbarisme-, sinó de moixos, perquè el seu moix i la moixa del seu germà s’han dormit amb ell, amb aquesta calor, i tota la nit s’han mogut.
Sa mare li demana per què la crida a ella o a son pare tan fort, amb un crit que fa patir de tan escruixidor. I ell, com si esperàs la pregunta, li respon que perquè somnia.
-I què somnies, rei?
-Somni allò que he de fer.
-I què has de fer, estimat?
-No ho sé.
I fa la darrera mossegada al croissant lamentant amb el gest que no n’hi hagi més.
Ningú no li ho diu per no espanyar-li el delit, però aviat s’adonarà que els somnis, a més de ser altament trapelles, mai no van de verbes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!