marginàlies

Matar un moscard, una aranya, una cuca molla, un cuc de terra, d’arena, d’aigua o de qualsevol altra nissaga (se’n salven els cucs de seda i de llum) no compta a l’hora de dir que hom no ha mort ni una mosca. En general, els invertebrats que s’arrosseguen solen acabar el seu cicle vial aixafats -sense voler o aposta- i d’aquesta mort ominosa no se’n fa cap debat. Com si fossin tan poca cosa i tan vulnerables, aquestes bèsties que també formen part del món, que no poguessin contenir ànima o cosa semblant per fer més viva i present la seva vida.

Ens hem d’anar als vertebrats perquè la seva mort no aprofitada enreveixini certes celles i generi discurs. I, tanmateix, els que tenen fòbia a les rates o als dragons, en topar-se amb una o un, després del crit fòbic, no és infreqüent que li segueixi l’ordre determinant que se’l mati. La vida és així d’ingrata perquè si pujam un escaló i entram a cals moixos o cans, matar-los o torturar-los ja és delicte.

He caigut en aquestes animades quan més trobat una somereta del Bon Jesús –també coneguda per porquet de sant Antoni- ajaguda kafkianament d’esquena, com si jugàs a ser aprenent de Gregor Samsa, fent tot el que podia per tornar a posar les potetes en terra. Ho intentava un pic i un altre, i no se’n sortia. Després de cada intent infructuós, s’estava uns instants quieta, encara que li tremolassin les potetes de l’esforç, i hi tornava. Comptant que quan l’he vista ja estava d’esquena i que l’he estat contemplant cinc minuts llargs, era obvi que estava esgotada.

Jo la mirava amb la curiositat de veure com se’n sortiria, d’aquest destret, un interès malsà, evidentment. Intentava fer-ho passar per un fals encoratjament, com els entrenadors que animen fins a l’extenuació els seus pupils, actitud que podria fregar el maltractament. Quan m’he adonat que la martiritzava, literalment, que fins i tot podia caure en el delicte d’omissió de socors, l’he ajudat a recuperar l’equilibri i ha seguit el seu camí, si és que seguia cap ruta o bé anava a la ventura.

I tanmateix no m’he sentit gens bonhomiós.