marginàlies

Voldria que tornassin els trens de fum i sutja per tractar el temps de tu i sense contemplacions, diu fluixet i mirant en terra al nét que el visita, com si el que sent i no vol veure li entelàs el desig profund de no ser altra cosa que una bombolla de silenci tafaner. I que retornassin també els reis de bon de veres, no les caricatures d’ara; els reis que pagaven músics perquè distraguessin la cort de vanitats, bastards i hereus tòtils empaitant damisel·les estúpides que no anaven d’aigua. El músic que li escrivís el més gran dels rèquiems –que el rei sentiria sencer abans que ningú i aprovaria, evidentment- i que moriria de gana, com cal a les grans persones, però que dos-cents anys més tard seria revaloritzat i elevat als altars dels genis insuperables, on no hi tenen cabuda els membres de cap de les reialeses.

Deia al nét que voldria poder tornar a fer els laberints que feia no fa gaire amb els prestatges dels llibres que no deixaven racó buit de ca seva. Fer-ne rams, de llibres, com si fossin flors, badats com les roses, mostrant una de les seves pàgines més brillants. Enrajolar el trespol de les tres plantes de ca seva amb les novel·les d’aventures i, descalç, sentir el calfred dels personatges, l’olor dels espais que descriuen, les ones de les mars que inventam perquè les que coneixem no ens basten per aclarir què volen de nosaltres.

Voldria no ser on és, diu el padrí al nét, un lloc que desconeix i que no pot explorar perquè el cos ja no està per excentricitats; ple d’éssers estranys que li escriuen cartes grolleres i prenen el seu llit com si fos la comuna. No vol ser on és perquè la pell li cau a troços i ningú els recull per tornar-los a lloc. No vol ser més qui és ara, diu al nét, tot aixecant la mirada de terra i fent-li una bombolla amb la saliva que ja no pot contenir.