marginàlies

Espontàniament –i vés a saber amb què pensava el cervelló que em queda- sortint de la casa i entrant a la terrassa, sentint molt viva la fuetada del sol, he exclamat un “Mon Dieu!” desconcertant i, tanmateix, ridícul. Al meu preceptor major no li ha escapat la botilada i m’ha demanat tot d’una què havia dit pensant que era una expressió reprovable. Li he dit amb cert empegueïment que era una expressió francesa de sorpresa, perquè jo vaig estudiar francès i no anglès durant el batxillerat.
Encuriosit, m’ha demanat si el sabia parlar, al francès, i fent-me el gallet i oblidant-me que mai no vaig treure cap notable alt, d’aquesta assignatura, he exagerat el to per fer passable la broma. Així, sense pretendre-ho, hem jugat una estona ben llarga. El preceptor major estava molt pendent de les bestieses que jo deia i el menor, en veure que el joc donava molt de si, em replicava amb tota mena d’expressions desbaratades.

El preceptor major m’ha fet a saber que no l’havia sentit mai, al francès. A l’escola hi ha companys seus que de llengua materna tenen l’anglès, l’alemany i alguna llengua àrab, i ell no les sap però les identifica (a l’anglès, com que l’estudien, en sap una mica). Però al francès encara no el coneixia.

És clar que n’ha volgut saber coses i, com no podia ser d’altra manera, s’ha interessat per les paraules gruixades i escatològiques. És evident que m’ha posat en un destret perquè de paraulota, així de cop, només em sortia “merde”. Aquesta és fàcil, padrí, m’ha dit, basta que llevis la darrera “e” a la merda. Li he explicat que el francès i el català s’assemblen molt perquè formen part d’una mateixa branca lingüística, però en aquell moment no volia cap lliçó sinó que li digués com es diu en francès “cap de fava”. I li he respost que no ho sabia, però el que més se li apropava, era “tête de cochon”… Però no, he rectificat tot d’una: tu sí que ets un “tête de cochon”, però per tossut i rebec.

Li ha agradat com sonava, però en saber que “cochon” és porc, no li ha agradat gens.