No és cert que els atrevits s’hi enganxin els dits: la vida és una successió constant d’atreviments que convé acomplir si interessa viure –o dur a terme qualsevol comesa- amb cert decòrum. En canvi ho és, ben cert, que qui no s’arrisca no pisca. Quelcom així he pensat en haver llegit “Maria”, de Txema Martínez,
Harmònica de vidre contra la solitud que s’enrodilla, cos que es plega com el silenci de les flors i de les violes. Viola de roda a favor de la pell en crit i encesa com la ira injusta de qui mana encerclar les veus i els bats Arpa de boca per empènyer el destí escrit
Va néixer el 22 de febrer de 1900 a la ciutat aragonesa que, des de l’Edat Mitjana, conra els melicotons més deliciosos del món, sostenen els que són d’aquest lloc. Va ser rebel tota la vida i fins als catorze anys estudià amb els jesuïtes, tot i que la fe ben aviat se li esquerdà
Llegeix amb l’atenció sota mínims: «Pots dir que vius i que la vivència d’ésser viu –per dir-ho així- et fa bé si els altres, els que t’acompanyen en la descoberta de l’ànima dels instants, t’importen i estàs per ells. I per molt que sigui una afirmació beatífica i pastosa no deixa de ser un temple
Avui fa una pila d’anys (dos-cents vint-i-vuit, concretament) que morí guillotinada Charlotte Corday, de nom complet Marie Anne Charlotte Corday d’Armont, filla d’una família aristocràtica sense cap ral (sa mare era besnéta de Pierre Cornille), per haver assassinat Jean-Paul Marat mentre prenia un bany per aplacar les picors que el torturaven. Era el 13 de
Té raó el professor Gabriel Bibiloni quan diu que el president del Partit Popular, Pablo Casado Blanco (Palència, 1981), no és ni inculte ni ignorant quan diu que els illencs no parlam català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer; que és política per liquidar el català i, tantes ganes en té, que li és igual
Avui, sant Jaume, el meu preceptor menor, com jo mateix, fa festa i ho hem celebrat seguint una tradició, la de festejar els sants dels quals prenem el nom, que no fa ni nosa ni mal. Per correspondre a la festa li he regalat un joc de construccions, que li agraden ferm, i entre ell,
El primer que ha fet en despertar-se per confirmar la lleugera sospita que no era l’hora d’aixecar-se, ha estat mirar el despertador: les 2:47. Estranyament, no estava gens inquiet. D’esquena, amb els braços ben oberts com si cercassin quelcom que necessitaven amb certa urgència, en notar-se el cos amarat de suor, de seguida ha vist
«Escrivim, també, per ésser estimats, per sentir-nos lligats per una llei de la gravetat anímica. I en aquesta estimació, aquesta gravetat, hi pos els escriptors sèniors catalans, els ferms, entregats, minoritaris i creatius, molts dels quals injustament invisibles i poc reconeguts, però que constitueixen l’humus fecund del bosc gran i ric de la literatura, que
Avui és santa Magdalena, o Maria Magdalena, o Maria de Magdala, un dels personatges més atractius del temps de Jesús de Natzaret. Protagonista d’infinites llegendes, sobretot perquè en estar tan a prop de Jesús, com assenyala la tradició, i per no ser, precisament, una dona gaire exemplar, en temps anteriors a la trobada amb el
Desposseïts de la paraula asseguram que matant el temps el deturam i el conservam en ambre, i que allò que sentim a la boca de l’estómac, un volum dens palpable i olorable, és el dolor de no sentir cap pèrdua ni la deixa de cap instant de claror sense màcula. I tot per renegar-nos a
Les obres de mestre –es pot prescindir de la preposició- sempre hi són perquè s’han fet per romandre il·limitadament. I si a aquestes obres senyeres s’hi acudeix amb freqüència, amb cada atenció guanyen en densitat i presència, a més d’actualitzar l’autor, que és la forma més noble de revaloritzar-lo. Avui fa exactament 25 anys que
No li agradà gens el final de la pel·lícula alemanya que li recomanà entusiàsticament l’amic que li hagués agradat ser Truffaut tant viu el cinema ver i tan cinematogràficament tracta tot el que deleix i toca. Un film amb pocs norais per retenir les inquietuds, com tu, li havia dit. Recargolada fins al renec per
Fa 25 anys, Mallorca patia literàriament uns dies tràgics: dia 17 de juliol moria Josep Maria Palau i Camps, el creador de l’inspector Arbós i autor de llibres prou llegits com “Assassinat al club dels poetes”; dos dies després, el 19, moria Damià Huguet, el poeta campaner; i dia 20 també moria Miquel Àngel Riera.
Cada instant es converteix en forma, en matèria, i així esdevé fita de la memòria. O es torna llenç de qualsevol mida que mostra els colors d’una alenada profunda i els viaranys que ha seguit la pell fins a convertir-se en feixa bategant, en camí fressat. Cada moment, un concert, un joc de sons per