marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 de juliol de 2021
0 comentaris

EL GUST DE L’ALGA

No li agradà gens el final de la pel·lícula alemanya que li recomanà entusiàsticament l’amic que li hagués agradat ser Truffaut tant viu el cinema ver i tan cinematogràficament tracta tot el que deleix i toca. Un film amb pocs norais per retenir les inquietuds, com tu, li havia dit. Recargolada fins al renec per fer miques la simplicitat i la rutina que ens devora. I dirigida per una dona indecentment jove, l’advertí amb el dit índex de la dreta mirant desafiadorament el cel.

Presentava el retrat d’una escriptora que vol sortir d’una vegada per sempre de la buidor a què la sotmeten sa mare, el seu company i l’equip de feina de la immobiliària en la que fa d’administrativa per poder treure el cap del fracàs de l’editorial que s’entestà a muntar amb ella el seu acollat mandrós i pocapena. I per desempallegar-se, també, d’un paràsit que no mira prim a l’hora d’assetjar-la.

Considerava que la directora no l’havia encertada a l’hora de cloure de cop –com es comporta l’atzar- la pel·lícula: l’escriptora plorant desconsoladament en un vagó buit d’un tren que ha partit amb un retard gens germànic i que per això ha perdut la possibilitat de rebel·lar-se com volia. Pensava que la directora jove malauradament havia caigut en el tòpic que durant l’hora i mitja de la pel·lícula havia evitat amb decòrum.

Per això pensava que hagués clos molt més dignament la història escruixidorament estèril convertint el dormitori que comparteix amb un immadur patològic en un racó de cala i la protagonista asseguda en el llit de boles de posidònia, amb la mirada castigada pel desencís i la penombra constant, i la boca a vessar d’algues.

Espantant-se les mosques de la masofridura que li ha desvetllat la pel·lícula pretensiosament excavadora de solituds, incomunicacions i altres ànsies insatisfetes, retorna al llibre del poeta grec que entusiasma molts lectors amb qui comparteix parers i que a ell no li diu res. Com més el llegeix, més s’allunya del que li diu; més l’escup als marges inhabitables dels poemes. Els versos no accepten la seva lectura, la consideren una invasora de qui cal preservar-se i es clouen com les flors de Jericó.

No pot acabar de llegir el poema i en tancar iradament el llibre es nota la boca pastosa. En voler ensalivar el paladar per aplacar aquella incomoditat li cauen les primeres algues i a l’instant el despatx és un arenal d’algues sense ningú i l’aigua esborronadorament quieta, com si preveiés una desgràcia.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.