marginàlies

Les obres de mestre –es pot prescindir de la preposició- sempre hi són perquè s’han fet per romandre il·limitadament. I si a aquestes obres senyeres s’hi acudeix amb freqüència, amb cada atenció guanyen en densitat i presència, a més d’actualitzar l’autor, que és la forma més noble de revaloritzar-lo.

Avui fa exactament 25 anys que morí Miquel Àngel Riera, un dels escriptors més destacats de la literatura catalana dels darrers decennis; un autor que volia que la seva escriptura fos perdurable. Així creà una obra, en prosa i en vers, no molt extensa (sis poemaris, sis novel·les i dos llibres de relats breus) però prou consistent, molt personal –i per això ben identificable- allunyada de tota depreciació i transitorietat. Un cos literari, en definitiva, que segueix dient i seduint sense atendre el temps, com el primer dia que veieren la llum.

Miquel Àngel Riera morí quan encara li quedava molt per oferir i en ser en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort aquest plany es fa més pregon. Tanmateix, però, mai no ens acabarem la cartorzena de títols que edità i cada cop que ens hi atansam el representam.

De tot el que deixà escrit se’n poden escapçar infinitat de cites, sense anar més lluny el poema XXVIII de “El pis de la badia” (Columna, Barcelona, 1992) que ha aparegut a l’atzar:

Em deis que som molt lent i que me qued estàtic
com si el meu pensament romangués com una àncora
tirada en el no-res d’unes aigües molt fondes.
Me deis, quan així ho feis, que se’m veu molt enfora
i no sabeu si cal o no fer que retorni.
Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari
de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,
i, en trobar tan reblits els prestatges de l’ànima,
m’entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil
només que passi el dit pel fris ple de cadències
que em mi configurau: semblantment ho fa l’home
que toca d’amagat l’obra d’art que el fascina
per si hi hagués quedat retingut algun pàlpit
d’aquell autor que estima fins i tot carnalment.
Ell va lent, com jo hi vaig, perquè l’amor demana
esser demoratius en perseguir un orgasme
d’aquells que justifiquen haver provat de viure.