marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de juliol de 2021
0 comentaris

LA LLET DE LA RATAPINYADA

El primer que ha fet en despertar-se per confirmar la lleugera sospita que no era l’hora d’aixecar-se, ha estat mirar el despertador: les 2:47. Estranyament, no estava gens inquiet. D’esquena, amb els braços ben oberts com si cercassin quelcom que necessitaven amb certa urgència, en notar-se el cos amarat de suor, de seguida ha vist que l’havia despertat la calor. I just a l’instant de convèncer-se’n, un moscard torracollons menjant-li l’orella esquerra li venia a dir que no podia descartar altres motius per al desvetllament.

Tenia la finestra del dormitori oberta de pinte en ample i no notava cap bri d’oratge, no sentia remor de res, com si la calor espessa hagués fet callar tots els renous, però sí una olor intensa de mar, com si estigués ran d’ella i no a molts quilòmetres.

No ha gosat moure’s per no cridar més la sensació d’ofec, només ha plegat els braços lentament per adonar-se que els llençols estaven remulls. En tenir les mans a tocar de les cuixes ha respirat profundament convençut que el record de la mar en l’aire li apaivagaria el desassossec que se sentia dins el pit. Mentre respirava pel nas intensament i lenta, ha clos els ulls i s’ha imaginat que era a la cala de sempre però que no era l’aigua que anava i tornava, que nuava les ones i les desnuava, sinó que era la terra encesa que avançava per socarrar-li els dits.

Ha estat a conseqüència de pensar una animalada així que ha recordat el que somniava just abans de despertar-se quan no era el moment: convertit en científic molt reputat havia descobert el poder altament guaridor de tot mal i malura de la llet de ratapinyada, motiu pel qual havia convertit una de les coves que coneixia en granja per criar ratpenats. Però la seva atenció no se centrava en la bestiesa de les ratapinyades, sinó en la porta enorme que segellava la cova feta de lletugues amb dos guardians excepcionals: un besoncle que se n’anà a fer les Amèriques i no tornà mai ni mort ni viu, com li deia sa padrina, i n’Igor, l’actor Marty Feldman, el servidor geperut del doctor en la pel·lícula “El jove Frankenstein”.

No trobant cap resposta a cap pregunta ha aprofitat, ja que estava despert,  per anar a l’excusat i fer un roll. En posar el peu dret enterra s’ha trobat la cua del moix que, del remeulo, ha despertat tots els cans del redol, els seus lladrucs han trencat el son en un fil invisible fet de calor extrema dels seus amos i, en un moment, tot ha s’ha convertit en un terrabastall. De cop, espantada, se n’ha anat l’olor intensa de mar que hi ha deixat com a penyora l’olor tan discreta com impersonal de la lletuga.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.