Una papallona blanca observa l’heura i hi tafaneja fràgil i obstinadament. No sembla que pari gens d’esment al temps que curteja ni que sàpiga de quina natura està feta la mandra, la riquesa infecta i la maldat que li pot costar la vida breu, fins que pongui els ous, en cas de ser femella. Cerca
Ser tot el dia de tots els jorns. Percebre tothora com el cor, ininterrompudament, sense haver de conèixer ni la nit ni el descans. Sentir clara, feta arc de llum, la remor que calla rere el que es diu per dir, per inèrcia i avorriment. El dia enter de tots els jorn. No cloure mai
Avui França celebra la seva festa nacional tot commemorant l’assalt popular de la presó parisenca de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, que marcarà l’inici de la Revolució Francesa. I en parlar d’aquesta sacsada francesa que capgirà, a la llarga, tots els poders europeus i fou mirall per a altres alliberaments, no puc
La lluna és cega i tanmateix encega, tenc ganes de dir al preceptor menor mentre llegim i comentam un dels molts contes que té ben estudiats i ordenats, i que parla del satèl·lit. I no ho faig perquè m’hagués renyat en adonar-ser tot d’una que l’ocurrència nècia no està escrita en aquell conte, precisament. I
Ignor si hi ha dades sobre la incidència de les mosteles en la vida quotidiana de les persones, atenent que aquests són temps de tractament de dades i models matemàtics que ens ajuden a analitzar el present i a esbossar amb certes garanties el futur. D’aquestes taques negroses produïdes per extravasació de la sang a
Agafant tot l’aire que pot per poder emprendre amb les màximes condicions possibles la costa més empinada de la vila que mena a ca seva, a les 6 de l’horabaixa, quan la calor calciga les ombres i tot, s’imagina una caterva de bicicletes sense mans que davallen talment com si dansessin, harmònicament i sense presses.
Avui fa 85 anys, dia per dia, que el diari “La Publicitat”, de Barcelona, publicava la «Resposta als catalans», signada per 153 «mallorquins [només hi figuren 6 dones] conscients, hereus i dipositaris d’una tradició que ens emmotllà, i en la transmissió de la qual està el secret de la nostra subsistència com a poble». Així
Decretada la passa de temps, tothom se’n preserva fent-se closques de caragol i convertint els dormitoris en cellers. I de la llum que s’ofereix a gratcient són pocs els que n’aprofiten una ambosta per netejar-se les ocurrències, car és prou sabut que el pensar no és cap deure. El migdia no quedarà, tanmateix, s’excusa qui
El ganivet tradicional, esmolat a l’antiga perquè talli sense gens d’esforç, que escapça la part del palpís del dit que esguarda l’ungla de qui prepara molt curosament el dinar refrescant. Un tall net, irreprotxable, exemplar. Les gotes de sang que immediatament marquen camins que s’entorcillen per no anar enlloc. El moix, que és el primer
Avui fa 44 anys que un grup heterogeni de persones ocuparen l’illa de Sa Dragonera per denunciar la seva urbanització. Tres anys abans, el 1974, l’empresa PAMESA havia comprat l’illa amb la intenció de fer-hi 1.200 habitatges per a unes 3.600 persones i un port esportiu per a 600 embarcacions; una veritable bestiesa. Aquest acte,
Les agressions homòfobes –algunes d’elles acabades en assassinat- tornen a revifar a l’Estat espanyol per molt que lesgislativament s’hagi avançat en la lluita incessant per la igualtat de gènere i de sexe, en aquest cas concret, i també en altres marginacions i apartheids. I no és casual, gens!, que aquests atacs i assassinats prenguin fua
Al meu preceptor major fa unes setmanes li caigueren gairebé en el mateix instant les dues dents incisives centrals de dalt i esportellat sembla que hagi cobrat més eima, encara. Fa poc va veure com una d’elles començava a mostrar-se i està preocupat perquè l’altra sembla que no doni senyals de vida. En explicar-li que
La calor imposa un silenci estrany que no consenten les cigales mascle. Cap d’elles no rebentarà, com voldrien molts i com afirma la creença popular. I mai no sabrem quantes femelles aconsegueixen atreure; si el seu ardor que es fica a les orelles com una agulla inquisidora té recompensa i si un cop rescabalat, el
El client que entra al bar més vell de la plaça del poble amb mar, tot de blanc, passada la setantena, lleugerament carregat d’espatlles, barba blanca ben cuidada, pentinat cap endarrere, cabells moderadament llargs, amb bandolera de roba que el fa ser aparentment d’esperit rebel i que educadament acala el cap a la cambrera, que
Bach davant la mar en cala diu amb més claror, s’expressa a l’ampla omplint-ho tot, escapant del redós de l’església i posant ulls d’aigua a les notes. Johann Sebastian no la va veure mai, a la Mar Nostra, i és probable que no en conegués cap perquè es va moure poc de Turíngia. I tanmateix