marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

31 de juliol de 2021
0 comentaris

I SI FOS AIGUA?

No és cert que els atrevits s’hi enganxin els dits: la vida és una successió constant d’atreviments que convé acomplir si interessa viure –o dur a terme qualsevol comesa- amb cert decòrum. En canvi ho és, ben cert, que qui no s’arrisca no pisca. Quelcom així he pensat en haver llegit “Maria”, de Txema Martínez, que l’any passat es féu amb el Premi Jocs Florals de Barcelona i que l’octubre edità Proa.

Atrevit i arriscat, sí, però “amb llum no usada” que et permet no travelar en cap dels senders que obre el poemari.

“Escric en tu el meu crit callat”, un crit que s’enrodilla i rodola, que es diu a ell per dir a tothom fins a assolir el “Deliri de morir en la mar inversa”. Crit que a voltes esdevé murmuri per poder dir amb totes les conseqüències allò que se sent sense capir-ne del tot el sentit.

“El nostre cel de gel inexistent / marfon la pell i el cor de gel / d’aigua corpellgelada”. Cel de gel que també rella com ho fa l’expressió dels místics en tractar el cos i el deler, el turment i l’èxtasi.

“La mort abraces com qui abraça l’úter, / la llum entre la sang del primer dia / i últim, última llum, última mort / perquè jo neixi”. La mort és un part sense nadó, qui ho sap. Per ventura només ho sap qui diu que “les meves cicatrius / no tenen temps de ser-ho”.

“Maria”, a la fi, pot ser sigui aigua; l’aigua, la font de la vida, i tot el que es reserva només per ella.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.