A Can Gazà ni es fan curses de velocitat ni es competeix, i per ventura és per aquí que hauríem de cercar-li una de les raons del seu innegable poder recuperatiu. No cal córrer perquè cap dels estadants o residents pot anar –ni vol anar- enlloc i no es competeix perquè ningú no té res,
Anit es queixava que feia temps que no recordava els somnis i aventurava que era perquè el cervell, a punt de vellesa, ja li tocava menuets i perdia tant la memòria com la resistència a les adversitats més míseres. I ves per on, avui ha somniat que el seu millor amic el convidava a dinar
Tot sortint del somni en el que cercava infructuosament l’arrel d’una ona a la seva cala dels miracles, engega la sonata per a violoncel i piano en sol menor de Chopin per cap raó concreta. La moixa i el moix, com si fossin convidats benvolguts, ocupen els dos balancins que esguarden la foganya i la
De totes les lliçons del meu preceptor menor, la de l’alegria és probablement la que més m’exigeix i, per ventura per això, de la que en trec més profit. És una criatura alegra, sí, perquè dedica moltes energies i tota la seva capacitat creadora per generar espais de delectança. Amb pocs elements explora, infon vida
Seguir la ruta d’allò que viu entre la brossa, allò que defuig el confort de les línies paral·leles, l’ombra de la mirada en vici, el rovell de la veu de qui tasta l’abandó. Resseguir les petges de l’acidesa dels versos escrits amb lletra de pobre per apropar-se a la pau dels deliris, als instants que
El lloc de ciutat té pins comptats i cap parc amb més vegetació que formigó al voltant, travessat per una avinguda que no cessa de fer anar atropelladament cotxes amunt i avall. Ningú no diria, per tant, que és un indret per encantar ocells si es descompten les gavines que, brutes i insidioses, desposseïdes de
Avui fa vint-i-sis anys que Ovidi Montllor decidí fer vacances permanents, això sí, sense deixar de dir i de cantar amb la rotunditat de sempre, com un trepant que decanta la carn per descobrir el que amaga, el que s’amaga de tot. Segueix cantant “A la vida”: Cante a la vida plena, des de la
L’aire tan condicionat de la justícia espanyola és irrespirable des de fa una eternitat, però amb tot el que es refereix a les ànsies emancipadores del Principat la seva toxicitat adquireix graus insuportables per a qualsevol democràcia ni que vagi de folondres. Com a mostra incontestable: els nostres presos polítics encara ho són molt més
En el Dia Internacional de les Dones els homes hauríem de sentir el pes insuportable dels seus greuges perquè som els que els causam; i que aquest sentir es perllongàs indefinidament fins a fer-los desaparèixer. Som els homes els qui n’abusam, violam i assassinam; som els homes els qui hem d’abandonar totes les posicions de
Si plou, és hora d’estendre els llibres, pensa quan s’acaba de servir el tercer cafè de l’horabaixa. Somriu per l’ocurrència mentre mira els fils d’estendre que sembla que exposin a la calamitat la fragilitat de les gotes d’aigua, de vida extremadament breu. I no pot evitar pensar quins llibres estendria com si fossin llençols i
El voltor de Rüppell és capaç de volar fins als 11.000 metres (l’Everest, més el Puig Major i altres set-cents set metres damunt) i a una velocitat de més de 30 quilòmetres per hora. Un animal prodigiós dotat d’una vista excepcional, altament sociable i a punt de l’extinció com tot allò que escampa bellesa sense
… i notes una força estranya que t’empeny als palaus de deixalles dels ravals de la misèria que coronen la ciutat dels cobdiciosos. I te toques el desig irrefrenable de topografiar i mostrar la bellesa exuberant de la pobresa, dels cossos bategants que l’habiten entre la pols i el ganivets. I sents l’olor del riure
L’energia que som i que rares vegades infonem a allò que de veres val la pena, en molt bona part és deguda als que ja no hi són i amb qui hi hem bescanviat tota mena i intensitats de tendreses. És per això que les absències es fan lloc a les estances i als panorames
Avui fa 45 anys de la massacre de Gasteiz (o Victòria): l’assalt de la policia espanyola, el 3 de març 1976, a l’església de San Francisco d’aquesta Ciutat en la que se celebrava una assemblea de treballadors, principalment del sector metal·lúrgic, per tal de formar una taula de reivindicació comuna. El dictador sanguinari havia mort
Un temps, les celebracions grans (Nadal, Pasqua i Pasqua de Pentacosta, també coneguda per Pasqua granada o Quinquagesma) tenien segona festa, una iniciativa carolíngia. En tractar-se de festes marcadament familiars –tots els membres de la nissaga es reunien a la casa pairal- per facilitar el retorn als lloc de feina, l’endemà d’aquestes celebracions no comptava