marginàlies

Avui fa vint-i-sis anys que Ovidi Montllor decidí fer vacances permanents, això sí, sense deixar de dir i de cantar amb la rotunditat de sempre, com un trepant que decanta la carn per descobrir el que amaga, el que s’amaga de tot. Segueix cantant “A la vida”:

Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.

La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí
que mai no acabarà.
Canto la vida sí.

https://www.youtube.com/watch?v=5S1_rrzuut0

Esperem de la vida el que ella espera de nosaltres, per ventura és així, sí, que ha d’anar la cosa. I per això la cantam, no sempre a plena veu, tot esperant que així ella també ens cantarà ni que sigui a cau d’orella. Qui sap…