marginàlies

Seguir la ruta d’allò que viu entre
la brossa, allò que defuig el confort
de les línies paral·leles, l’ombra
de la mirada en vici, el rovell
de la veu de qui tasta l’abandó.

Resseguir les petges de l’acidesa
dels versos escrits amb lletra de pobre
per apropar-se a la pau dels deliris,
als instants que no volen ser de pedra
per besar les parpelles negligides.

Amb la ploma a la boca esperar
els trens efusius carregats de somnis
per calmar la fragilitat cansada
i poder veure l’hora de la seda,
la llum que fa córrer la sang del temps.