marginàlies

Anit es queixava que feia temps que no recordava els somnis i aventurava que era perquè el cervell, a punt de vellesa, ja li tocava menuets i perdia tant la memòria com la resistència a les adversitats més míseres.

I ves per on, avui ha somniat que el seu millor amic el convidava a dinar amb altres companys de converses i mentre ells menjaven de tot i exquisidament en una taula parada fins al més insignificant detall, ell havia de menjar-se dos ous estrellats –i freds- damunt un tauló vell, estellat i arrebossat de ciment i guix, amb un rosegó de pa negre tot ple de  floridura i en un racó fosc i polsegós de la sala majestuosa. Assegut en terra, intuïa que entre les fustes i taulons abandonats hi corrien rates de tota mida i se sentia el ca desvalgut que espera boca oberta les miques caigudes de la taula. I no obstant això, es menjava els ous  i amb la boca plena i amb l’oi a la gola cridava als amics que mai no havia menjat uns ous tan bons com aquells. Els amics no li feien cas; parlaven fort entre ells i reien amb estridència. Se’n reien d’ell, pensava, i per això s’ha aixecat tot plorós, amb un pes tot de pena al ventre, per estar amb ells i fruir del bon menjar i de la seva volguda companyia. I quan era a punt de veure les cares i les suculències, es troba davant un camp de fenc que canta i balla sota un cel blau intens que gairebé l’encega. I s’adona que porta el vestit més bo que té, com si anàs a un acte important, les sabates ben llustrades, perfumat amb l’essència de les grans ocasions, però amb una taca d’ou estrellat en el trau de la solapa esquerra de l’americana. Estranyament no pateix, ans al contrari, el mira de prop i de lluny i es convenç que pot passar per un distintiu.

Assegut a l’espona del llit, encara amb la son als queixos dels llavis, riu fort i és a punt d’anar a l’armari per veure si a la solapa del seu millor vestit hi ha cap distintiu que s’assembli a una taca d’ou estrellat.