marginàlies

A Can Gazà ni es fan curses de velocitat ni es competeix, i per ventura és per aquí que hauríem de cercar-li una de les raons del seu innegable poder recuperatiu. No cal córrer perquè cap dels estadants o residents pot anar –ni vol anar- enlloc i no es competeix perquè ningú no té res, raó per la qual esdevé un nucli relacional absolutament igualitari des de baix, des de les butxaques foradades, des del no res.

Per ventura sí, que la majoria de residents al poc temps de deixar-se prendre pels aires gens nocius gazanencs, muden de verd en blau i les darreres unces de resistència que presentaven a l’hora de l’ingrés es transformen en tones de resiliència. Per ventura és cert, com proposa Jaume Santandreu, que són mutants.

No tenir res més que mancances de tota mena també suposa un corrent de força per a la recuperació. Aquí se socialitza gazanencament tot el que té a veure amb les xacres socials i sanitàries, des dels tarannàs urcs als vicis menuts suportables passant per l’entotsolament que, en molta assiduïtat, es transforma en rei –i no gens borbònic- de la casa.  Els gazanencs, per això, no tenim por de res; bé, sí, tenim por, molta de por, al carrer, a la intempèrie que entre tots hem convertit en cau de malfactors i de ganivets assedegats. I és per això que tots ens aferram com sigui a la vida i sigui com sigui la vida a la que ens aferram. I qui dia passa any empeny fotent coces a les idioteses, com els doblers i el poder.

Per tot plegat i qui sap si sense voler, hem acabat sent germans  franciscans de l’aviram i dels altres animals de granja; o com les nostres germanes verdures que fan molt més que suculents els menjars que ens feim com si fóssim els millors xefs del món sense necessitat d’esferificar res.