marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de març de 2021
0 comentaris

EN ACABAR EL DIUMENGE

Tot sortint del somni en el que cercava infructuosament l’arrel d’una ona a la seva cala dels miracles, engega la sonata per a violoncel i piano en sol menor de Chopin per cap raó concreta. La moixa i el moix, com si fossin convidats benvolguts, ocupen els dos balancins que esguarden la foganya i la placidesa que encomana el seu son enrodillat i roncador li arriba com una ofensa, com un greuge. És a punt de despertar-los, però del llit de la consciència li arriba l’ordre imperativa de deixar anar la bretolada.

Surt al corral i tot sembla ordenat: les plantes regades, les males herbes arrabassades  i les terrasses netes. Tot a punt de primavera, es diu, mentre el violoncel expressa fins a l’exasperació la vida insatisfeta dels horabaixes de diumenge, un temps que des que té consciència de ser ell, l’inquieten, l’ansiegen. Com si les darreres hores amb llum del diumenge negassin l’exultació dels colors, com si de cop tot s’hagués d’abocar a un res descoratjador;  com si no fent cap mal tampoc no oferís cap ditada de mel per endolcir la mala boca.

El rellotge de la vida toca el primer quart de les set i sols les flors a punt d’esclat de la llimonera que fruita tot l’any són capaces d’estroncar-li el git de l’angoixa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.