marginàlies

El lloc de ciutat té pins comptats i cap parc amb més vegetació que formigó al voltant,  travessat per una avinguda que no cessa de fer anar atropelladament cotxes amunt i avall. Ningú no diria, per tant, que és un indret per encantar ocells si es descompten les gavines que, brutes i insidioses, desposseïdes de la més impostora de les poètiques, són per tot fent matx. Malgrat això, en el pins comptats hi ha una colònia de cotorres de cap gris, o cotorres argentines, que amb la seva estrident cridòria sembla que facin més mineral el tremp del barri que, en la seva part més septentrional, frega la marginalitat. És clar que els teuladers també van i venen brandant la seva discreció casolana.

Avui, no obstant, a l’hora del migdia i durant una bona estona s’ha sentit un merlot que refilava amb la clara intensió d’agradar tant a la femella que devia rondar per allà com per als que sentíem amb plaer el seu deler. De fet, durant l’instant generós que s’ha fet sentir els del departament hom diria que hem feinejat amb més ganes i diligència.

Just sentir l’inici del seu cant encomanador, la del departament que més n’entén d’ocells i els seus cants ens ha fet a saber que es tractava, efectivament, d’un merlot i que si cantava amb tanta efusió en aquella hora era perquè no podia contenir la seva eufòria i la donava tota al cant per tal de descarregar-la; que quan més canten és a trenc d’alba, els merlots, però en començar els aires primaverals les seves ganes d’agradar i del folgar són realment incontinents.

Vivim tant d’esquena a la naturalesa i tan a prop de les llaunes sense llautó que sentir un merlot a migdia gairebé reconverteix la urbanitat que més aïlla i entotsola en un fotograma de paradís d’aigua i verdor.