Avui és sant Roc i a s’Alqueria Blanca, Alaró i Porreres fan festa grossa. I també fa 80 anys que el capità Bayo (Alberto Bayo Giroud, Camagüey 1892 – l’Havana 1971) i uns 8000 milicians republicans desembarcaren a Portocristo en defensa de la República. No se’n sortiren, malauradament, i així ens ha anat. No en
El Port de Sóller, a les hores migdienques d’ avui, festa de l’Assumpció de Maria –o de la Mare de Déu Assumpta- vessava de gent que prenia el sol, passejava o nedava; o dinava. Els tramvies, el seu emblema des de fa cent-tres anys, mansuetament i silenciosa, anaven i venien estibats de visitants, i la
A les sis, en bon dissabte, l’ha despert a la mala la parella del tercer segona propensa a donar-ho als crits i a les galtades. I pensa que si no ho haguessin fet els esgarips de la dona, ho hagués fet la cua del somni on hi havia deixat el conhort. S’estava en un poble
Comença el tumbet després de posar les Fugues del Magníficat per a orgue de Pachelbel, que enguany fa 310 anys que morí a Nuremberg, commemoració que no importa a ningú, si va a dir ver. Vivim d’esquena a la música, es diu amb recança quan posa a fregir la primera embosta de patates, i així
Enguany se celebra el centenari del naixement de Llorenç Moyà, un bon moment per recordar que l’Obra Cultural Balear li va dedicar el seu Calendari de 1987, any en què l’entitat celebrava el seu vint-i-cinquè aniversari. L’il·lustrador va ser Pau Ll. Fornès, que havia nat a Palma el 1930, ciutat on morí el 2006; fa
Tafanejar pels arxius d’entitats o persones amb certa incidència en la història dels pobles és tan alliçonador que caldria que fos una mena d’obligació per a tots aquells que no temen el coneixement, apreuen la terra que estimen i mantenen ben llustrades les bieles de les revoltes que cal engegar tostemps. Així, capbussar-se en la
¿Qui pot estar segur que allò que secretegen els amants al cap damunt de l’espigó tot mirant –ells ho farien passar per admirar- el transatlàntic monstruós que volta el món amb milers de rics que ruquegen com si fos sínia, no són mentides? Les paraules murmurades no sempre diuen ver, tenen més tirada per escurçonejar,
Demà dimecres dia 10, a les 20h i al claustre de l’Ajuntament de Sineu, es presentarà “Operació tiara”, la darrera novel·la de Jaume Santandreu. En l’acte de presentació hi participaran l’autor, Magdalena Genovart, regidora de Cultura de la vila, i Guillem Feliu, rector de la parròquia sineura. A mi m’han reservat per presentar Can Gazà,
Mai no es distingí per fer-se notar, ni per alçar la mà o la veu, i mai no es posà a la boca la paraula ambició. En tenia prou, deixava veure, cuidant la finca, sentint la terra, tractant amb respecte l’animaleria que li deixava quatre xavos a la butxaca i li omplia el rebost, i
Amarat de suor escriu lentament en el plec de les ocurrències: el cos, la geografia de la recerca ininterrompuda. El paisatge que l’envolta mostra clarament els excusats d’una finca, la posterioritat de les façanes que amaguen gelosament glatiments i la borra dels racons. El destí de l’home està escrit en les deixalles que acumula i
Mai no entengué l’amor a la veritat que li volia ensenyar el seu mestre, que encantava les criatures i cridava la desconfiança als pares dels escolars i a la gent grandolassa del poble perquè era fadrí, de mans llargues i blanques. Solitari i entotsolat, el mestre parlava pausat i amb paraules selectes, allunyades dels monosíl·labs
El vent escambuixa el garrofer, posa a prova la resistència de les banderes de l’invasor i les gafes que subjecten els llençols de la darrera bugada. El vent fragilitza encara més el pas errant dels acunetats i dels ilotes que no treuen cara i no es resignen a donar en herència tots els caires possibles de
Els llibres s’enfilen per les parets a qualsevol hora, talment dragons divertits, per desafiar fòbies i incrèduls. Grimpen sense pressa ni molestar-se, sense fer gens de fressa, com ho fan les lluernes i les aranyes, decidits a retenir cervells amb excessiva catxassa i esperits depauperats per les circumstàncies i la manca d’empenta. I quan són
No basta viure inercialment per fer els millors tasts a la vida, ja ho sabem. I de l’aire del cel no sempre en cauen per art d’encanteri les essències oportunes per fer obrir tota mena d’arcs iris i acolorir els dies. I ja podem obrir la boca fins que ens surti de lloc, ja… De
Oberts a la terra erma camps infinits de mar delegen oferir el blat roig per al pa nostre de cada dia que cap senyor no ens dóna si no és a canvi de la sal de la vida