marginàlies

El vent escambuixa el garrofer, posa a prova la resistència de les banderes de l’invasor i les gafes que subjecten els llençols de la darrera bugada. El vent fragilitza encara més el pas errant dels acunetats i dels ilotes que no treuen cara i no es resignen a donar en herència tots els caires possibles de l’infortuni. Exhausts i tot, els que habiten els marges i els soterranis de les desgràcies; els que no els agrada res, ni la vida que desdenyen, encara es demanen si hi ha qualque manera de barrar el pas d’allò que no importa gens emmagatzemar a la memòria. Sense anar més lluny, el record de les cases que programen el seu abandó amb la mateixa fermesa que alguns homes decideixen viure sense sostre. La vegetació decideix d’envair una casa abandonada quan detecta que s’esvaeix la història que conté. El vent ajuda a alenar allò que exhalen els que viuen d’amagat dels sentits; dels que no els basta el cos per encabir-hi tot allò que senten i desitgen. I és també el vent qui escriu en les mates, les oliveres i els lledoners que al cor de la nit el corgela la solitud de la foscor. I que fins que no sapiguem del cert quina música reveladora portem a dins, serem incapaços d’entrar en els llibres que contenen els cursos de vida per a principiants.