marginàlies

Mai no entengué l’amor a la veritat que li volia ensenyar el seu mestre, que encantava les criatures i cridava la desconfiança als pares dels escolars i a la gent grandolassa del poble perquè era fadrí, de mans llargues i blanques. Solitari i entotsolat, el mestre parlava pausat i amb paraules selectes, allunyades dels monosíl·labs i els grunys amb què acostumava a relacionar-se la gent de la vila. L’home val allò que sap contar, li deia fitant-li la mirada de deu anys i prenent-li el pensament per deixar-l’hi enmig d’un alzinar carregat d’històries resplendents on el mal sempre covava en els avencs, vigilant els cadàvers dels animals que allí finien, i no en les llars de les cases on el temor regnava. Recordava especialment el dia que dalt del penyal més alt dels voltants, el mestre li deia com si fos més llest que ell que cercava l’altra llum, la que amaga la que coneixem des del naixement del cosmos; la llum que sotja el resplendor que tothom percep. Ell no entenia res però ho veia clar: veia clar que el mestre ho sabia tot perquè menjava poc, pensava molt i llegia sempre.  El mestre s’enfilava als puigs i penyals que vigilen la vila a grans gambades, pensant-ne sempre una de nova, a molta distància de la quotidianitat dels vilatans que no passaven gana, però no eren conscients de la fam de vida que tenien ni de la destrucció sistemàtica que feien de les paraules que millor expressen la naturalesa de les coses i el desig que les fa glatir. Ha pensat avui amb el seu mestre, que desaparegué del poble d’un dia per l’altre sense deixar cap rastre i havent deixat la casa que tenia llogada ben desada però sense cap llibre, intentant calcular quantes vides no manifesten presència; quantes més no viuen en un cultiu aliè a la realitat i inaccessible per a tothom, fins i tot per a aquestes vides silents i sense petja. Ha pensat amb el seu mestre després d’escriure que les veritats s’estableixen amb les paraules més fulgents i atractives sobre preguntes insondables que no tenen resposta. I més clar l’ha vist, al mestre, espantant una mosca vironera enorme. Al mestre no li agradaven gens les mosques. Tan ben plantat, tan llest, amb un cap privilegiat que feia anar a mil de despert i de dormit, el mestre no suportava les mosques; les patia com si li atacassin les feres més salvatges.