marginàlies

Mai no es distingí per fer-se notar, ni per alçar la mà o la veu, i mai no es posà a la boca la paraula ambició. En tenia prou, deixava veure, cuidant la finca, sentint la terra, tractant amb respecte l’animaleria que li deixava quatre xavos a la butxaca i li omplia el rebost, i fent voleiar l’aire mes disposat a jugar amb la pols que en cridar la pluja. La set, la clivella, el fang que es torna test; la set, sempre la set. En el fons, feia notar a la guarda de xots, feim tota mena d’esforços i ridículs per escapar de la misèria i tanmateix mai no en sortim perquè és ella qui alimenta la força de la gravetat que ens lliga aquí, al globus terraqüi. Res més miserable –deia a l’ovella més vella- que la indigència solidària del ric, de l’opulent, del poderós. Hi pensava tostemps, que el paper que havia d’interpretar en la vida no tenia text; que apareixia en escena uns quants cops al llarg de la representació com si fos el canelobre en mans del majordom silent o una ombra sense relleu que ni el temor és capaç d’encomanar. I quan qualsevol circumstància l’estrenyia ferm i veia que hauria de prendre camades desconegudes, pregava amb desesper que un mur poderós se li plantàs ben al davant i així fer-lo servir d’excusa i coartada per no fer res, per no abandonar mai la seva vida d’ameba. Tanmateix, volia viure la glòria en aquest món a partir del silenci, la lleugeresa de les reflexions, i l’alè imperceptible. En una ocasió, només, volgué per ell la determinació del pare a degollar el seu propi fill tot pregant déu que l’aculli al seu regne: quan morí son pare sobtadament, tomant ametlles devora ell. De cop i sense dir res, caigué a plom i no hi valgueren les sacsades i el terror. Per primer cop en la vida parlava fort encara que ningú no sentís el seu plany, ni l’aviram, i també per primera vegada no volia cap mur d’excusa per no prendre el camí de son pare i morir. En haver-lo deixat en el seu llit perquè les dones l’amortallassin sentia com s’encongia, com es tornava ciuró i somniava la conxorxa dels miserables. Però en veure’l dins el taüt i resguardat per sis cirials, tres per banda, estranyament va notar que el cadàver de son pare desprenia una força que el vivificava quan ell esperava que la seva mort el deixés a les portes de la desesperació. Això sí, a partir d’aquell dia va veure clarament que l’amor no surt a l’encontre de res ni de ningú, perquè és molt esquiterell, raó per la qual ell volia que les nits duressin el temps d’una serenata. I ara, en el mateix llit de mort de son pare, per apagar el desconhort de sa cara, sa filla major mira de reproduir-li a l’orella, com si li xiuxiuejàs una de les històries que s’inventava i deia amb la seva veu gairebé inaudible, l’estrèpit d’una trencadora d’ametlles.