marginàlies

Els llibres s’enfilen per les parets a qualsevol hora, talment dragons divertits, per desafiar fòbies i incrèduls. Grimpen sense pressa ni molestar-se, sense fer gens de fressa, com ho fan les lluernes i les aranyes, decidits a retenir cervells amb excessiva catxassa i esperits depauperats per les circumstàncies i la manca d’empenta. I quan són al sòtil, baten els fulls –entre cansats i divertits- perquè els versos i les frases capitulars entapissin el sòl de l’estudi on diuen, rediuen i tornen a dir, sobretot els estius, en una conversa infinita que atrapa amb molta facilitat qui assisteix al prodigi. I en plena festassa de lletres, la música dels compositors més colpidors de tots els temps encapçalats per Bach, enfila harmònicament les lletres que més entretenen el vol del sostre al trespol per fer-ne garlandes i fanalets de revetlla. El convidat, en topar-se amb el prodigi, no creu allò que veu fins que el nét de la casa no li pren amorosament la mà dreta i el convida a entrar, descalç per millor sentir les paraules, amb un somriure tot entremaliadura.