Grigori Vassílievitx, el criat de Fiódor Pàvlovitx, dos dels personatges de Els Germans Karamàzov, de Dostoievski, en veure que el seu fill havia nascut amb sis dits i en considerar que, per això, la naturalesa, amb aquest seu fill, s’havia fet un embolic tot presentant-li d’hereu una mena de dimonió, se’n va anar a l’hort
Pels voltants de casa ja no abunden els aparcaments de cotxe, senyal inequívoc que el retorn de vacances ha començat. En tocar les set, ja costa trobar un lloc i fer voltes com un molinet exaspera. I més si has començat de jorn el dia i l’acabes literalment acabat. Després d’un grapat de voltes trob
Deia que estava cansat de cansar-se; de ser aiguamoll, de no veure lluir com cal les albes que s’ofereixen a la passió i al deliri: cara alta i amb l’ànim dins el butxacó dels ulls. Deia que estava cansat de veure passar els colors a l’atropellada, com un tren bala; de fer aire amb les
Els millors records dels viatges són les imatges que més han colpit i que s’han imprès a la valenta en l’ànim, les olors que hom hagi pogut redescobrir i les paraules que han pres valor a l’hora de comunicar-te o a la de descriure les impressions de tot plegat. N’Esperança, la filla, avui ha tornat
Els mots coixegen quan el mirall demostra que darrera els ulls no hi ha cap terra ignota ni llum que es pugui prendre L’espill infanta somnis i galàxies mirant la lluna que en fer el ple sospira i somriu en ser nova Mai les paraules no han estibat el terror ni el dens silenci de
El plor d’un infant em desmunta i em desarma, tot i saber que n’hi ha de moltes menes, d’aquests plants grenyals. N’hi ha de vici o de polissoneria, clar; dels que no volen fer res més que cridar l’atenció per obtenir allò que la criatura vol o desitja. D’altres que no són més que brams
Tot allò que és gros, primer ha estat petit; res no neix granat. Els grans dies són la suma de petites molècules desafiadores de la curiositat sense fronteres. Així, les grans fites de la humanitat, aquelles que apareixen en el frontispici –no del tot rutilant- de les màximes conquestes humanes, tenen el seu origen en
Quan va veure aquella capsa de fusta que enamorava i d’una mida respectable -que avançava que el seu contingut era tan delicat com exquisit- mirà desconcertat el missatger que, amb un somrís poc acostumat en aquest ofici, li demanava si era la persona que figurava com a destinatari. En dir-li que sí, li demanà el
Retorçut com un cep –què tornam!, deia qual la consciència regia amb tot esplendor- intenta tirar a l’aire la mirada i s’adona un cop més que pel seu cap un temps privilegiat només hi corren un qüern de síquies de memòria amb un rajolí ben magre de records. I que la seva part esquerra de
Sempre que vaig a un lloc que no conec, m’afany a sentir l’olor que fa, la que m’arriba just posar-hi el peu. M’agrada pensar que és el deixant d’un instint que encara ens lliga a les beceroles de la nostra constitució humana per tal d’endevinar perills i colombrar possibles refugis. L’entrada a un indret que
Vivia permanentment assegut en una estació en la que semblava que no hi passaven trens. I si hom el mirava detingudament, veia que del seu cervell en sortien trens fantasma estirats per locomotores cantadores que mai no s’aturaven i que traginaven ambostes d’aire pur, cabassos de paraules per denejar i esplugar, tones de dibuixos a
No albira encara la senectut però es plany dia sí i dia també que la paciència a l’hora de fer o de crear hagi deixat de ser virtut per ser una excrescència lletja d’un passat que no mereix cap fita en la memòria de tots. Ell encara ha conegut el temps en què les coses,
Avui fa 80 anys que assassinaren Federico García Lorca a Víznar, Granada. Tres dies abans, el 16 d’agost, era detingut i en el seu assassinat hi confluïren venjances, qüestions polítiques i altres condicions personals que gens mal no feien ni fan, però que exasperaven –i exasperen- el feixisme que no ha deixat mai de grimpar.
M’he rebolcat desafiant imprudentment les articulacions massa acomodades a l’adultesa, això vol dir a la inactivitat més somera, que diria una tieta que me marcà la infància. He estat el llop més temut i sanguinolent, obrint la bocassa fins a fer-me mal, i acte seguit sant Jordi acarant-se amb el drac que delia per menjar-se
La posidònia (alga dels vidriers, perquè aquests usaven les seves fulles mortes per embalar objectes fràgils) és una planta aquàtica que només sura –en el sentit de fer-se- en aigües marines sanes. Per això, són molt sensibles a les activitats humanes i sobretot a la pol·lució mediambiental. Forma grans praderies marines i a les Illes