marginàlies

Avui és sant Roc i a s’Alqueria Blanca, Alaró i Porreres fan festa grossa. I també fa 80 anys que el capità Bayo (Alberto Bayo Giroud, Camagüey 1892 – l’Havana 1971) i uns 8000 milicians republicans desembarcaren a Portocristo en defensa de la República. No se’n sortiren, malauradament, i així ens ha anat.

No en saben res, ni del militar antifeixista ni del seu desembarcament mallorquí, les dues dones que demanen per venir a dinar a Can Gazà. Han sabut de la nostra existència a la cua dels Caputxins mentre esperaven per aconseguir l’entrepà que hi donen. No volen aclarir quina és la seva situació. Parlen de l’estada en una casa que han hagut de deixar perquè hi han anat familiars de la propietària. D’aleshores, diu una d’elles, viuen en el carrer. I no hi viuen, tanmateix: el vestit blanc i ben planxat de la més jove es cuida prou de desmentir-ho. És aquesta que diu que ben bé al carrer, no hi viuen; que miren de passar com poden, avui a… Qui ho entén? Tant és: un plat de calent no es nega a ningú ni, encara menys, es dóna a canvi de res. Tanmateix se’ls diu que volem saber quina és la seva situació per si els podem donar una mà. No cal, asseguren, venint a dinar uns dies en tindrem prou i gran favor que ens fan. La més gran i la que mostra més símptomes  d’inquietud manifesta que és vídua, que el seu marit feia el mateix nom que el responsable que els atén i que té fills, però què… Entesos. El peix al forn els ha agradat, no pensaven que els gazanencs menjàssim tan bé.

L’aventura de Bayo durà una vintena de dies. No esperaven tanta resistència dels colpistes ni els hidros pagats per Joan March per ajudar el feixisme, que els massacraren. Ignor si el capità Bayo té cap carrer a Ciutat –estic per assegurar que no- però Joan March hi té una avinguda que comença, per més afronta, a l’antic magatzem de fustes de Can Mir, esdevingut presó i d’on en sortiren molts, moltíssims, una animalada per ser assassinats pels feixistes a les voreres de camins i carreteres.

Fa un dia pesat, avui. Encapotat el cel, vol ploure però no acaba de decidir-se. Com no acaben d’aclarir on s’arreceren les dues dones que no se’n saben avenir de l’exquisidesa del menjar que es dóna a Can Gazà. Si plogués d’una vegada per totes per alleujar la set extrema dels aqüífers i les amigues estranyes diguessin on s’aixopluguen, tots els temors que es concentren al casal es dissiparien. Per ventura caldria preparar una rogativa a sant Roc, que nasqué a Montpeller, segons la llegenda, quan aquesta ciutat pertanyia al Regne de Mallorca; encara que sant Roc té cura del malalts de la pesta i és invocat per aquells que tenen mal de genolls i de pell.