marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 d'agost de 2016
0 comentaris

EL SOSTRE QUE S’ENFRONTA A LA INTEMPÈRIE

Amarat de suor escriu lentament en el plec de les ocurrències: el cos, la geografia de la recerca ininterrompuda. El paisatge que l’envolta mostra clarament els excusats d’una finca, la posterioritat de les façanes que amaguen gelosament glatiments i la borra dels racons. El destí de l’home està escrit en les deixalles que acumula i abandona, pensa amb la fredor que cal per afinar la receptivitat de l’aire que no vol ser molèstia. S’ho diu sempre, que el món ens mostra molt i variadament sense cap bri de commoció ni de toquera. Per això, mormola al gat que mai no l’abandona, que, dels ulls, la pluja de tristesa que amara el sòl on hom es manté ferm com un menhir que prega. I en veient com oneja la roba gastada i mal estesa es torna a alliçonar: l’interior mai no és silent: el frec metàl·lic del desassossec, l’esvalot provocat per les ales dels plaers infecunds interrompen el silenci exterior que s’imposa al vent i a la calamarsa. Cap segon no és igual a cap altre i tanmateix ens entossudim a matar el temps o a deixar-lo passar com si fos bacteri o una feristela malalta. I en sentir-se corn alpí diu fort provocant el lladruc del ca veí que l’amor pot ser ofici si dotam de mans la creativitat i la tendresa. I en haver sonat només per ell i la seva ombra malaltissa, torna al moix, que es deixa prendre mansuet i noble, per dir-li com si fos persona que la poesia aclareix les coses i les idees que no poden estar-se quietes si volen sobreviure a l’aroma de la pell. No diu res, el moix, però l’entén; sempre l’entén, sobretot quan li diu adesiara que quan la mirada no basta per entendre-ho tot, comença la inquietud, la temença, la por al silenci que trena els sons que apaivaguen i inciten a la recerca, a l’experimentació, a la gosadia de la trescada. I tanmateix, malgrat les notes que no van enlloc ni diuen res de nou, escriu amb tota convicció que allò que més li agrada d’aquest món és formiguejar; abandonar tot regit i seguir ràpidament i sense perdre calada la formiga precedent carregada amb un bastaix set vegades el seu pes, i enyorar el formiguer i l’hivern; i l’agombol del refugi, del sostre que manté a ratlla la intempèrie.

 

EL BETLEM I LA LAÏCITAT
23.12.2022 | 8.15
PROPÒSITS
12.03.2021 | 7.35

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.