marginàlies

¿Qui pot estar segur que allò que secretegen els amants al cap damunt de l’espigó tot mirant –ells ho farien passar per admirar- el transatlàntic monstruós que volta el món amb milers de rics que ruquegen com si fos sínia, no són mentides? Les paraules murmurades no sempre diuen ver, tenen més tirada per escurçonejar,  dissimular i endolcir. Res no indica clarament que ella estigui disposada a ser estimada i en canvi quelcom diu al tafaner que observa l’escena que la jove no posa messions per estimar, perquè fer-ho creu que la fragilitza i la vulnera, aventura el miraire. No li veu la cara, però les espatlles retudes que fan de suport al braç dret del jove, desdibuixen severitat de criteri i laxitud en les volences. Probablement dubta de la seguretat que, segons els manuals d’autoajuda que corren com la pólvora, emana dels que estimen i no només el proïsme. No es mouen, els amants, seuen amb les cames que donen a la mar, donant l’esquena a la ciutat i als que la pateixen fins a vessar de cotxes i de set,  i semblen talment una pintura més voluntariosa que creativa. I en una simple aclucada d’ulls desapareixen, es fonen en el crepuscle. El miraire, tanmateix, no s’inquieta. El transatlàntic descomunal inicia les maniobres per sortir del port amb tota la lluminària ostentosa a plena potència.